Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a la pàgina "La carta de Jaume Creus a Mossèn Ramon Muntanyola"

JAUME CREUS

245 79 63

BORRELL, 130, 2ón 1º

Barcelona – 15,

4 desembre de 1.970

Mossèn Ramón Muntanyola
Casa Rectoral
Salou.

Benvolgut i admirable mossèn:

Gràcies al nostre bon amic Josep Iglésies[1], he pogut llegir el vostre llibre “VIDAL I BARRAQUER, CARDENAL DE LA PAU”[2]. L’he llegit amb atenció, perquè és un tros de la vida de Catalunya.

Crec que m’he de presentar. Ho faig, primerament com un bon amic de l’Iglésies. Tinc 85 anys. Són anys, però no crec ésser un vell. Provinc de la venerable “UNIÓ CATALANISTA”, del grup “JOVENTUT” i “ESTAT CATALÀ”. He estat exiliat dues vegades, una pels fets d’octubre del 34, aleshores que era el cap de tot el Sometent de Barcelona, i l’altre, com és natural, el 1 de febrer de 1.939 fins el Nadal del 49. Vaig tornar per salvar la casa comercial familiar. La vaig salvar.

Com a començament diré, que amb el senyor Macià i la seva família, teníem molt bona amistat i avui encara conservo la relació amb la família. El dia 14 d’abril de 1.931, estava en el meu despatx, i per allà a les onze del matí, vaig ésser cridat perquè anés tot seguit a casa del seu gendre Antoni Peirí en el domicili del qual, aquells dies, vivia el senyor Macià: Allí vaig trobar-lo amb tota la plana major. Vaig dir que era una equivocació que el senyor Macià, en aquell moment, fos precisament allí, exposat a una probable captura. Comprenent que tenia raó, els presents acceptaren que jo m’endugués el senyor Macià a casa, carrer Aldana, 3. Més tard, eixírem de casa meva per anar a proclamar la República a la Plaça de St. Jaume.  Tot això ho podeu llegir en un llibre que NO s’havia d’haver publicat mai, i que porta el títol “CATALUNYA, POBLE DIS[S]ORTAT”[3].

Ara anem pel vostre llibre, en el qual veig, mossèn Muntanyola, unes falles, les quals no afecten però, a la vida del senyor cardenal. Falles que estic segur són de mala informació, potser no heu anat a buscar les veritables fonts, és a dir a algú que hagués estat present en els fets. Cal no fer cas dels diaris, que tenen les seves errades o les seves males intencions. De totes maneres flairo, que quelcom sabeu del que va passar, però no ben clar, i aquest és el motiu d’aquesta carta. Us ho vull aclarir, per si en la pròxima edició que fareu, voleu rectificar quelcom, o potser incloure com un apèndix aquestes notes donades per un testimoni present.

En la pàgina 468 de la 3a edició, dieu:

“TRASPÀS DEL PRESIDENT MACIÀ”

Que en falten de coses sucoses d’aquell trist Nadal de 1.933!!. A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n’era. Es NEGAVA a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l’absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per condició que també tenien d’anar capellans a l’enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l’enterrament, sinó el Govern de Catalunya, segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el bisbe.

L’humà, boníssim mossèn Berenguer, capellà de la Capella de St. Jordi de la Generalitat, gran amic del president, oferia els seus consols a la família i veient la tonta tossuderia d’un bisbe enemic dels catalans, com tants d’altres tenim, va dir: - Això qui ho pot resoldre és el senyor arquebisbe de Tarragona, que és el seu superior. Va proposar adreçar-li una carta, la qual va redactar, i fou enviada urgentment a Tarragona amb un auto, a l’admirable senyor arquebisbe de Tarragona. El doctor Vidal i Barraquer al llegir-la, va telefonar tot seguit al Bisbat de Barcelona. Al demanar pel bisbe li digueren que ja s’havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l’ordre taxativa que tot seguit s’enviés a casa del president el que demanava la família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer.

Potser era mitja nit, no em recordo l’hora exacta, quan de la Parròquia de St. Just, vingueren una vintena de capellans. Entraren a la casa del president, per la porta que dóna a la Plaça de la Pietat. A la porta els esperàvem l’amic Pérez Farràs, Comandant dels Mossos d’esquadra, i jo. Els acompanyàrem a una saleta al costat de la cambra-dormitori i allí estiguérem presents mentre cantaven les absoltes. Els acompanyàrem altre vegada a la sortida i se’n tornaren pel mateix camí o sigui Plaça de la Pietat, carrers Freneria, Dagueria i Pl. de St. Just. Com a mesura preventiva, a la tornada, hi havia parelles de Mossos d’esquadra, dissimulades per tot el camí, a fi de protegir, si calia, als capellans, No va ésser necessari que es fessin visibles. Un cop acabada la cerimònia, la família va lliurar el cos del president al Govern de Catalunya.

Amb llitera baixàrem el cos a la sala on s’havia d’embalsamar-lo. La llitera la portàvem el comandant Pérez Farràs i jo al davant; dos mossos d’esquadra la portaven al darrera.

Hi ha tres testimonis de la mort i embalsamament del president, són tres Jaumes:

En JAUME AGUADE, com alcalde que era de Barcelona.

El DR. JAUME PEYRÍ, com a metge.

En JAUME CREUS, servidor vostre, com a barceloní.

El maremàgnum que hauria passat, si s’hagués fet tal i com diu el llibre... `

Això de la confessió crec que seria més prudent i elegant no parlar-ne; si els íntims no ho saben, com ho pot sapiguer qui us va informar? Si va haver-hi confessió, no va ésser amb l’arquebisbe, per qui tinc tots els respectes. En tot cas hauria estat amb mossèn Berenguer el seu amic. Però són detalls dubtosos i degut [a] la incertesa del fet, és millor no donar cap versió. Com a testimonis del que explico, hi ha en primer lloc les persones que queden de la família. A l’exili hi ha Ventura Gassol, Josep Mª Batista Roca, els quals eren allí presents però no van intervenir en els fets que relato. En Gassol va intervenir en la carta a l’arquebisbe, això sí. Passaven els fets tan ràpidament... Queda la qüestió del cor del president. No us creieu, mossèn Muntanyola, que vulgui fer demagògia per cap costat, el meu desig és que se sàpiga la veritat, perquè el dia de demà, no surti a la història, que el llibre TAL, diu això o allò. Res més.

----

Anem a un altre cas, sobre el qual també he de fer una objecció. És sobre el malaguanyat amic MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA. L’amic Carrasco MAI VA EVADIR-SE de Catalunya, com dieu. El Govern de Catalunya l’havia anomenat el seu delegat o representant, prop del Govern d’Euskadi, i anava a instal·lar-se allí amb tota la seva família. Em sembla que ell ja havia fet algun altre viatge a Euskadi. L’amic Joaquim Ventalló m’explica que al marxar amb tota la família, es van trobar a Perpinyà i feren una menjada junts. En el curs d’aquest àpat Carrasco li va explicar els seus projectes. En ésser capturat en un vaporet, pels militars, foren fets presoners tots els ocupants i entre aquests hi havia Carrasco i la seva família. En Carrasco no va morir afusellat, el van assassinar en el calabós, perquè no fos indultat per la Setmana Santa que venia. La seva muller i la seva filleta de pocs mesos, junt amb la seva dida, una bona dona gallega, varen anar a parar en una mala presó, sense matalassos ni res. La senyora Carrasco va assolir, al cap de molts mesos, que la petitona i la dida anessin al seu poble de Galícia. Van separar els nens de les nenes, crec que els nens els portaren a una mena de reformatori. Les nenes a un convent de monges molt cristianes; al demanar elles per combregar, els hi contestaren: QUE LAS HIJAS DE LOS ROJOS NO TENÍAN QUE COMULGAR... D’en Carrasco hi ha molt a parlar; jo pensava que els RR.PP. Jesuïtes, s’haurien portat millor en el seu defensor. Ja sabeu que no va voler fugir, com li va proposar la guarnició del presidi, que tots eren catalans, per no perjudicar-los?

Quan vingueu a Barcelona, si visiteu l’amic Iglésies, i teniu un moment, em donareu una gran satisfacció si ambdós veniu a casa. Hi sereu igualment ben rebut si veniu tot sol. Sou home que no necessiteu presentació.

Del contingut d’aquesta carta n’he parlat amb l’amic Alavedra, i l’han llegida els amics: Martí Barrera, Manuel Juliacs, Joan Ballester, Joaquim Ventalló i Rafael Dalmau, tots ells ben coneixedors dels fets.

Afectuosament us saluda