Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Correspondència amb Enric Pérez Farràs"

6 desembre 1939

Sr. Enric P. FARRÀS

28, rue Denfert-Rochereau

TOULOUSE (Hte. Garonne)

Estimat amic:

Perdona’m que fins avui no contesto la teva del 4 de novembre, però he estat molt temps fora d’aquí [a] Marsella i encara he tingut que tornar ràpidament per una falsa denúncia, de la que en sorto [sic] més garantida la meva personalitat, és allò de què no hi ha mal que per bé no vingui.

Al rebra la teva carta vàreig tindre una bona alegria i al llegir-la força pena. Al pensar que hi ha una sèrie di[gu]em d’individuos que se estan donant la gran vida sense haverse mai [d’]exposar en el més mínim en res i per [a] res. Te copia [sic: copio] un troç d’una carta que acabo de rebre, perquè te serveixi de mostra:

«Les dades que tenim del funcionament de l’Institució “Ramon Llull” és “una merienda de negros”, continuació del desgavell que tothom veia a casa nostra ja d’avans de la guerra. L’Sbert sol cobra 7.000 francs mesals [sic] i la seva secretària 3.000. Ademés l’Sbert cobra viudetat per ésser ex-diputat, ex-Tribunal de Garanties i altres ex. Continuan [sic] les camarilles que fa que aixins com els intel·lectuals de Toulouse els mantenen per 7’50 [francs] diaris, els de Montpellier 10 fcs. diaris ademés de l’estada. N’hi ha de altres, que hi ha els escollits, Pous-Pagès, etz., etz., 20 fcs. diaris que viuen prop de París.

»La principal aportació són 500.000 fcs. cada mes que el J.A.R.E. entrega a Companys per els Catalans. Els Diputats cobran [sic] 1.000 fcs. el mes i els seus familiars 500. Ademés, se diu que [a] els de “La Falç” En Terradellas privadament els hi don un extra.»

Jo, bon amic Enric, amb els que crec responsables de la nostra desgràcia no hi vull ni tractes. Per sort jo tinc parents francesos aquí a Marseilla [sic] i visc a casa d’una cosina i per ara no me falta l’estada ni el menjar. No puc desitjar més davant de la desgràcia de tants amics nostres. Estic completament sol aquí, han passat coses també greus dintre la família Creus. Què vols fer-hi, amic? És la vida.

Si Companys sapigués un xic la seva obligació, no tindries que ésser tu qui tindries que escriure, tindria que ésser ell, qui tindria que enviarte el necessari per viure, i no tens ni que donar gràcies, puix és una obligació que tenen. En fi, no ens posem més crítics, que ens estem prou [sic].

Amb l’únic polític que jo estic en contacte és amb és amb en Casanovas[1]. No el conceptuo amb els responsables de la nostra desfeta. Fa una política que m’agrada. Està ben conceptuat per els governs Anglès i Francès, per no haver tingut tractes amb els comunistes, ni en té avui amb els comunitzats [sic], com en tenen els altres, [cosa] que fa que el Gobern francès els miri amb desconfiança, puix s’ha informat i te asseguro, amic, que està ben informat de tots els fets i miracles de cada hu [sic], molt millor que nosaltres mateixos, i al pensar que aquesta gent se creuen tornar a gobernar, ni ha [sic] per desesperarce [sic], però no en sortriran; si no, ja veurem.

COROMINES, Pere[2]: Acabo de rebre carta amb data 2 [del] corrent, en la que me diuen la següent:

«Víctima de una operació quirúrgica portada a efecte amb massa pressa, va morir ahir a la una de la matinada. Les seves despulles han estat vetllades en el local del Casal Català, on hi ha desfilat una veritable gernació; és reconfortant que ni una sola de les entitats catalanes ha mancat a la exteriorització del dol, fins hi tot [sic] aquelles que mai s’havien a manifestacions que, com aquesta, pren, un caire totalment patriòtic. Les corones i palmes de flors rodeijen [sic] el fèretre a dojo i aquesta tarde a les quatre, hora d’enterrament, és possible que a Buenos Aires es presenciï una manifestació de catalans mai vista. No cal dir que la bandera barrada, la bandera que ala nostra pàtria és proscrita, cobrirà les despulles del que fou català il·lustre.»

Ja ho veus, amic, un de menys (e.p.d.)

Res més per avui, saluda a tots els teus i tu mana d’aquest que ja saps que te aprecia de veritat i és teu per una Catalunya lliure.

P/S.

Digam [sic] si he posat bé l’adreça. Gràcies.

[1] Joan Casanovas i Maristany (Sant Sadurní d’Anoia, 1890-Valrans, 1942). Conseller de Governació i de Foment amb Macià, fou després president del Parlament i conseller primer durant la Guerra Civil. Dimití per divergències amb Companys i acabà exiliant-se a França.

[2] Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939), escriptor, polític i economista. Va ser regidor de Barcelona i diputat a Corts. Redactor, entre d’altres, de l’Estatut de Núria, fou nomenat per Macià conseller de Justícia i Dret. Durant la guerra va ser comissari general de Museus de la Generalitat. Pare del filòleg Joan Coromines, del matemàtic Ernest Coromines i de la pedagoga Júlia Coromines.