Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Correspondència amb Enric Pérez Farràs"

Carta d'Enric Pérez Farràs a Jaume Creus

«No quiero detallarte nuestra odisea, que ha sido y es horrible. Bástate saber que pasé la frontera a mediados de Febrero, cuando los fascistas entraban en Porbou [sic]. Que a todos los míos los metí en un camión con otros refugiados y en pleno bombardeo y abandonándolo todo salieron de Gerona el 21 de Enero, y después de pasar unos días en [il·legible], adonde los llevaron, pudieron llegar a Toulouse...»

«Querido Jaime: estoy acobardado. ¿Motivos? Pues sencillamente porque tengo bajo mi protección desde mi nieto de 30 meses hasta mi suegra de 78 años, que con mis dos hermanas, consuegra, mujer, hija y yerno, hacemos un total de nueve personas que no tienen ni camisa que ponerse, de dinero ni hablar y que tanto a mi yerno como a mí no hay manera de conseguir documentarnos, pues ni un mal “séjour” nos han querido dar y, como comprenderás, en estas condiciones no hay quien quiera darnos trabajo, a pesar de ofrecernos para todo.»

«Como una gracia especial, la Generalidad se interesó para que el S.E.R.E. me concediese un subsidio y éste acordó darme 1.500 fr mensuales para las nueve personas que constan en la ficha que les mandé; y como no podemos hacer milagros, con ellos compramos pan, patatas y alguna lata de sardinas, lo que nos permite no morirnos de hambre. Mucho me temo que lo que no consiguieron los bombardeos lo haga el frío de Toulouse, pues estamos sin un abrigo. Y en este sentido he escrito una vez más a Companys para ver si les cojo en un momento sentimental, y acordándose del Farrás del 6 de Octubre [de 1934] y del 19 de Julio [de 1936], entre todos los prohombres que viven en París me mandan cuatro francos que me permitan sortear esta tormenta que me amenaza. No quería contarte penas y no hago otra cosa. Perdón.»

«P.S. De todos los que me preguntas no sé nada, pero seguramente están todos bien situados. Los malos tragos y los dolores son para los que, como yo, lo dimos siempre todo sin pedir nunca nada. Si alguna vez podemos hablar, te contaré cosas de la pérdida de nuestra adorada Catalunya que te harán llorar lágrimas de sangre como las derramo yo.»

Enric Pérez Farràs, Tolosa, 4 de novembre de 1939

2a carta de Jaume Creus a Enric Pérez Farràs

«Jo, bon amic Enric, amb els que crec responsables de la nostra desgràcia no hi vull ni tractes. Per sort jo tinc parents francesos aquí a Marseilla [sic] i visc a casa d’una cosina i per ara no me falta l’estada ni el menjar. No puc desitjar més davant de la desgràcia de tants amics nostres...»

«Si Companys sapigués un xic la seva obligació, no tindries que ésser tu qui tindries que escriure, tindria que ésser ell, qui tindria que enviarte el necessari per viure, i no tens ni que donar gràcies, puix és una obligació que tenen...»

«Amb l’únic polític que jo estic en contacte és amb és amb en Casanovas. No el conceptuo amb els responsables de la nostra desfeta. Fa una política que m’agrada. Està ben conceptuat per els governs Anglès i Francès, per no haver tingut tractes amb els comunistes, ni en té avui amb els comunitzats [sic], com en tenen els altres, [cosa] que fa que el Gobern francès els miri amb desconfiança, puix s’ha informat i te asseguro, amic, que està ben informat de tots els fets i miracles de cada hu [sic], molt millor que nosaltres mateixos, i al pensar que aquesta gent se creuen tornar a gobernar, ni ha [sic] per desesperarce [sic], però no en sortriran; si no, ja veurem.»

«COROMINES, Pere: Acabo de rebre carta amb data 2 [del] corrent, en la que me diuen la següent: «Víctima de una operació quirúrgica portada a efecte amb massa pressa, va morir ahir a la una de la matinada. Les seves despulles han estat vetllades en el local del Casal Català, on hi ha desfilat una veritable gernació; és reconfortant que ni una sola de les entitats catalanes ha mancat a la exteriorització del dol, fins hi tot [sic] aquelles que mai s’havien a manifestacions que, com aquesta, pren, un caire totalment patriòtic. Les corones i palmes de flors rodeijen [sic] el fèretre a dojo i aquesta tarde a les quatre, hora d’enterrament, és possible que a Buenos Aires es presenciï una manifestació de catalans mai vista. No cal dir que la bandera barrada, la bandera que ala nostra pàtria és proscrita, cobrirà les despulles del que fou català il·lustre. Ja ho veus, amic, un de menys (e.p.d.)»

Jaume Creus, Marsella, 6 de desembre de 1939