Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

Entre els anys 1931 i 1939, gràcies a tot el treball que havien desenvolupat els mestres i les institucions catalanes des de principi de segle i a l'empenta que els va donar l’acció de govern de la Generalitat republicana,  es van anar difonent a les escoles una sèrie de pràctiques pedagògiques com el diari de classe, la correcció col·lectiva, el treball en grup, el cinema, l’ús pedagògic de la impremta, les excursions de coneixement del medi, activitats i metodologies que, amb el franquisme, van quedar abolides de la pràctica escolar durant quasi trenta anys fins que van ser posades de nou en pràctica per l’escola activa dels anys seixanta i setanta del segle passat.

El mestre manresà Hermenegild Lladó expressava clarament aquest esperit renovador en un article que publicà al diari “El Dia” del 18 de gener de 1932. En aquest article deia: “Des d’ara, amb el suport fermíssim d’unes disposicions oficials, els mestres vells detractors dels avenços que no són capaços d’aconseguir callaran, i els pares dels nois estaran mes convençuts que el que fa el mestre jove està bé.La circular al·ludida (de la Direcció General d’Ensenyança) en la qual es mana que els Consells i els Inspectors s’interessin per una renovació eficaç i radical de l’escola i de l’ensenyança primària, almenys aquesta eficàcia haurà de defensar els mestres d’esperit modern i donar-los carta de naturalesa en el nostre país.”

L’edifici del Grup Escolar Renaixença fou l’obra més representativa de la renovació pedagògica per la qual es treballava des del govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Manresa. La renovació que representava aquesta nova escola corresponia tant a la concepció de l’edifici com als mètodes pedagògics que s’hi van posar en pràctica.

L’edifici de l’escola fou projectat per l’arquitecte municipal, el manresà Pere Armengou (1905-1990), el qual hi aplicà els pressupòsits del racionalisme constructiu d’acord amb els corrents arquitectònics europeus més moderns que encapçalaven aleshores arquitectes com Gropius, Mies van der Rohe i Le Corbusier i que a Catalunya representava  el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

A més de la seva modernitat arquitectònica, cal valorar que l’edifici del Renaixença va ser projectat pensant des del primer moment en les necessitats pedagògiques dels nens i nenes que l’havien d’ocupar. El projecte de l’arquitecte va ser situar l’edifici al fons del solar on havia d’estar emplaçat, a la part més elevada del terreny, i fer una gran façana frontal, amb orientació sud-est, perquè l’edifici no projectés ombres sobre el pati i les aules tinguessin el màxim d’il·luminació natural. Els camps de joc es van projectar al davant, per evitar les ombres i aconseguir el màxim assolellament, i en dos nivells diferents per guanyar el desnivell del terreny.

El Grup Escolar Renaixença fou el centre
de la renovació pedagògica a Manresa.

L’arquitecte va tenir en compte, a cada aula, tot un seguit de condicions: una visió i audició correctes i una ventilació, il·luminació i orientació adequades. Pere Armengou va donar instruccions precises de com havia de ser el mobiliari escolar; a les aules de parvulari es disposà que els alumnes s’asseguessin en grups de 4 al voltant d’una taula quadrada, mentre que a les aules de primària els alumnes s’asseien en pupitres mòbils de dos en dos. Tot el mobiliari es podia moure per tal de facilitar agrupacions diferents de l’alumnat.

Les mides del mobiliari es van adaptar a l’estatura de la quitxalla i la disposició de les prestatgeries de les aules es va fer perquè hi poguessin accedir còmodament sense haver de fer puntetes o enfilar-se a les cadires. Tal com deia Pere Armengou en un informe: “Pedagògicament cal que permeti una mobilitat i una adaptació a les diverses activitats que es desenrotllen en un mateix local, prescindint de la rigidesa característica del mobiliari escolar tal com es concebia antigament, el qual empresonava a l’alumne dificultant-li els moviments  naturals i facilitant-li en canvi l’adquisició d’una sèrie de vicis de posició de correcció dificultosa.”

L’edifici del Renaixença comprenia un total de 14 aules, amb una capacitat màxima per a 700 alumnes. A més de les aules, hi havia una gran sala de gimnàs, una sala de jocs, dues sales per a treballs manuals, un laboratori químic, un taller d’iniciació professional, un departament destinat a lliçons de cuina, la sala d’exposicions escolars, la cantina, la biblioteca, un servei de reconeixement mèdico-sanitari i un servei de dutxes. Un conjunt d’instal·lacions totalment pensades per aconseguir una bona qualitat educativa al servei dels infants. Antics alumnes manresans del Renaixença recorden que s’utilitzava el mètode Montessori a les aules de parvulari i que feien moltes sortides, a peu o amb autocar, i classes a l’aire lliure cosa que era tota una novetat dins el sistema educatiu que predominava aleshores. També s’hi celebraven molts festivals i determinades activitats dels alumnes es filmaven  i se’n feien reportatges.

L’edifici del Renaixença incloïa 14 aules
per fer classe i 12 aules especialitzades
més dedicades a diferents serveis escolars.

Tot aquest esforç en les condicions materials i les instal·lacions de l’edifici es va veure completat amb la dotació d’un professorat que era sensible, en la majoria dels casos, a l’aplicació de les tècniques pedagògiques de l’escola nova, tot i les dificultats que representava que el proveïment de mestres s’hagués de fer a través del concurs estatal pel fet de ser una escola nacional. El curs escolar 1935-1936 s’utilitzaven, en algunes classes del centre, les tècniques Freinet en l’aprenentatge i els nens estaven organitzats en un sistema cooperatiu. Una bona mostra del tarannà de la majoria del professorat de l’escola és que en el procés de depuració que van fer els organismes franquistes al 1939, dels 17 mestres del Grup Escolar Renaixença, 4 van ser expulsats de l’ensenyament, i 2 més van ser traslladats forçosament durant 5 anys a fora de Catalunya degut a les seves idees progressistes i catalanistes.

A part de la importància senyera del grup escolar Renaixença com a centre representatiu de l’educació que volia la República per als infants, a Manresa es produiren en aquesta època altres canvis en els sistemes d’ensenyament. Una persona molt representativa en aquest sentit va ser el mestre Josep Albagés (1877-1964) el qual fou membre de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament; professor de Llengua Catalana; delegat de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana; promotor de l’Escola d'Estiu; i delegat de l’associació de Mestres Nacionals del partit judicial de Manresa. La seva escola, instal·lada a l’antic convent de Sant Domènec i traslladada al 1931 a l’ala esquerra de la planta baixa de l’Institut, va ser un centre de renovació pedagògica reconegut a tot Manresa per la seva qualitat educativa.

Un exemple especialment destacable de la metodologia renovadora de l’escola del mestre Albagés és el Quadern de Rotació, el diari de classe on es registraven diàriament les activitats de l’escola. Cada dia un alumne s’encarregava de redactar la crònica i, amb la correcció prèvia del mestre, s’escrivia al quadern. S’hi anotaven els fets esdevinguts a la classe, els exercicis, les visites, les excursions realitzades i altres dades d’interès. Una altra activitat renovadora era que cada dimecres, un alumne escollia un tema sobre el qual preparava una conferència; un altre alumne feia de cronista i, al final, entre tota la classe, se’n feia el resum i s’escrivia al quadern corresponent. 

L’Escola Preparatòria d’ingrés al batxillerat de l’institut va iniciar les seves activitats el 16 de novembre de 1931, després d’haver estat oficialment aprovada. L’entusiasme del seu mestre, en Josep Martínez Aguado, va fer que s’hi introduïssin nous mètodes pedagògics tot i que dificultats per l’elevada ràtio d’alumnes per mestre, tal com explicava ell en un article publicat el 17 de febrer de 1932 al diari “El Dia”: “Avui són molts els mestres que segueixen mètodes actius, trien centres d’interès i fan realitzacions; però tots lluiten amb la dificultat de l’excessiu nombre d’alumnes; cal un treball impossible de realitzar per a obtenir resultats, com tots desitjaríem, amb matrícules de quaranta i més nens (...) el mestre emprarà solament mètode actiu, formarà equips de nens per a treballar sols, desvetllarà aptituds fent que el nen pensi i obri segons un motiu cercat per ell, mai pel mestre.”

Un aspecte interessant de la renovació pedagògica va ser l’activitat de l’escola racionalista de l’Ateneu Obrer Manresà. Els objectius i valors d’aquest tipus d’escola es basaven en la coeducació, la potenciació de les tasques col·lectives i els grups de treball, el foment del contacte amb la natura, l’atenció a l’educació artística, la importància dels treballs manuals i els intercanvis escolars amb altres centres. També cal destacar que aquest centre racionalista, al contrari que molts d’altres del mateix tarannà, promogué l’ensenyament del i en català a les seves aules.

La pràctica de la coeducació, fet que actualment es considera natural a totes les escoles, va ser una altra de les innovacions pedagògiques que es van estendre durant el període republicà i, sobretot, a partir de les directrius que va desenvolupar el CENU. La pràctica coeducativa era una demostració pràctica de la igualtat entre homes i dones i ajudava a la consolidació d’una societat democràtica i igualitària on les dones en fossin membres actius i rebessin el mateix ensenyament que els homes. Cal dir que aquest va ser un dels aspectes que socialment va plantejar més polèmica i que va ser radicalment combatut per les escoles confessionals, les associacions catòliques i els partits de dreta ja que era considerada una alteració de l’ordre natural de les coses i font de depravació moral.