Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

L’escolarització dels nens i nenes manresans es feia, sobretot, als col·legis religiosos, que agrupaven quasi la meitat de l’alumnat; les escoles públiques –que aleshores es deien “nacionals”- reunien una tercera part del cens escolar, i el 18 % restant quedava per les escoles particulars.

En el Ple municipal del 10 d’abril de 1936 s’assegurava que el nombre de les escoles religioses superava al dels alumnes de les públiques i que hi havia força alumnes que voldrien anar a la pública però que no podien per manca de places. La necessitat de construcció d’escoles nacionals era una necessitat urgent per substituir l’ensenyament religiós tal com es proposava el govern de la República, amb aquest objectiu es va fer la proposta d’incautar l’edifici de la Cova de Sant Ignasi ja que estava vacant per la dissolució de la companyia de Jesús.

Cens escolar eleborat pel CENU el setembre de 1936

La quantitat de mestres per centre escolar ens la proporciona la memòria del curs escolar 1935-36 feta per l’Ajuntament de Manresa. En aquest document s’hi observa que de gran centre escolar públic només n’hi havia un, el Grup Escolar Renaixença (inaugurat el setembre de 1934), mentre que els altres centres escolars, tret del de la Bonavista (que passà a anomenar-se després de la guerra Pare Algué), eren petites escoles d’1 a 3 mestres.

La quantitat d’alumnes per mestre era, en aquell temps, molt elevada; pràcticament es comptava que un mestre podia atendre una classe de 40 alumnes i de vegades més i tot. El col·legi Renaixença agrupava 558 alumnes (ràtio de 33 alumnes /mestre) i l’escola Bonavista escolaritzava 347 nens i nenes, amb una ràtio de 43 alumnes per mestre. L’escola de la carretera de Santpedor una sola mestra atenia 57 alumnes. No cal dir que enlloc no es comptava amb professors especialistes en determinades àrees.

Quantitat de mestres i alumnes per centre escolar públic, curs 1935-36

Al marge de la intensa acció del govern municipal en el terreny educatiu, és important ressaltar que la majoria d’alumnes manresans d’aquella època continuaven inscrits a l’ensenyament privat, la major part del qual era confessional, amb algunes escoles de gran tradició a Manresa. A banda de qüestions ideològiques i de creences religioses, aquest fet responia a la llarga realitat de molts anys d’abandonament i de deixadesa dels serveis públics bàsics a què els diferents governs havien condemnat a bona part de la població. En aquest sentit, la iniciativa privada o confessional havia tapat molts forats alhora que exercia una gran influència social en el conjunt de la població.

Precisament, els anys de la República foren complicats en relació a les escoles religioses, afectades de ple per les polèmiques laïcistes, la qüestió de la separació Església-Estat en un marc de tradició confessional amb els privilegis que això havia suposat fins aleshores per aquest tipus d’escoles, la política governamental de limitació dels ordres religiosos, etc. A nivell ciutadà, tot això es concretà en fets com ara la dissolució dels jesuïtes o la prohibició als Germans de les Escoles Cristianes de continuar exercint la seva tasca educativa.

L’ensenyament religiós agrupava el 44%
de l’alumnat manresà a l’any 1936.

Segons el regidor Marcel·lí Font i Brunet, a l’abril de 1936 les sis escoles religioses de Manresa escolaritzaven 2.043 infants, repartits de la següent manera: Casa Caritat (564 alumnes); Companyia de Maria (424); Germans de les Escoles Cristianes -La Salle- (420); Infants Orfes (345); Mútua Bages –Dominiques- (210) i Hospital de Sant Andreu (80).

El col·legi religiós de nois amb més prestigi era el Col·legi Nostra Senyora de Montserrat, la titularitat del qual era dels Germans de les Escoles Cristianes  i estava situada al carrer dels Infants (l’actual Sant Joan Baptista de la Salle) des de 1926. A l'inici de la República el col·legi arribà als 400 alumnes, que cursaven estudis de primària,  de comerç i tota l’etapa de segona ensenyança. Un temps després l'escola va oferir estudis de batxillerat. En aquesta època el centre estava al càrrec d’una vintena de religiosos de la comunitat. Per la Llei de Confessions i  Congregacions Religioses de 1933,  els germans lassalians no pogueren dirigir l'escola i tots els centres de La Salle passaren a ser propietat de la societat anònima "La Instrucció Popular S.A.". El de Manresa també, però els germans en continuaren portant la gestió amb noms diferents.

Entre les escoles religioses de noies, calia destacar el Col·legi de la Companyia de Maria, establert a l’antic convent de Sant Francesc, ampliat per la banda del carrer de les Campanes. Era un gran edifici on rebien educació nenes i noies de Manresa i de comarques properes que ho feien en règim d'internat.

El col·legi de Santa Rosa de Lima de les Germanes Dominiques, estava situat al carrer del Bruc, al mateix lloc on es troba actualment. El col·legi anà experimentant successives ampliacions al llarg de la seva història.  Hi impartien ensenyança primària elemental i superior, classes nocturnes i catequesi dominical.  Abans de la Guerra Civil havien introduït en els seus ensenyaments classes de comptabilitat.

Les monges carmelites, que havien pres a càrrec seu l’any 1859 la Casa de Caritat, fundació del patrici manresà Francesc Cots i d'Argullol, obriren el 1870 el seu propi col·legi, que més tard es desdoblaria en dos: un per a nenes i noies sota l’advocació de Nostra Senyora dels Dolors i un altre per a nens, al xalet que es construí al jardí que disposava la institució benèfica de casa Caritat i que es posà sota el patronatge del Sagrat Cor de Jesús.

La mateixa congregació religiosa de les carmelites, va prendre al seu càrrec el Col·legi dels Infants Orfes, inaugurat a la carretera de Vic a l’any 1901. A l’etapa de parvulari hi havia nens i nenes, però en els nivells preparatori, elemental i graduat només s’escolaritzava a les noies.

A més de les escoles públiques i de les sis escoles religioses, a l’any 1936 a Manresa hi havia més d’una desena d’escoles particulars amb prop de 800 alumnes. Es tractava de centres petits, la majoria  dels quals estaven encabits en pisos. L’Acadèmia Massegú era la que tenia una matrícula més nombrosa: 200 alumnes. La resta d’alumnat es repartia entre l’Acadèmia Obradors (50 alumnes); l’Ateneu Obrer Manresà (60); l’Ateneu Cultural Popular (65), l’escola de la Fàbrica del Guix (60), i les acadèmies de Llorenç Villaplana, del Tossal del Coro (39); de Ramon Nolla (37); de Jaume Sellarès (56); d’Amadeu Miralles Bonvehí (55); del reverend Jaume Ubach (45); de Francesc Oller (52); i de Sofia Safont (45).

Una de les més rellevants era, doncs, l’Acadèmia Massegú, fundada el 1928 al carrer de Na Bastardes. El centre anà ampliant els seus ensenyaments, sobretot pel que feia als estudis mercantils a banda de l’ensenyament del Francès, Comptabilitat, Dibuix etc. A partir del 1933 van editar la revista "Cultura" com a portaveu del col·legi. El setembre de 1934, l’escola amplià els seus espais, amb un segon local situat al carrer de Sobrerroca, i els seus aprenentatges, sobretot de pràctica comercial i d’estudis mercantils i també en la preparació i repàs de programes de segona ensenyança i de determinades carreres.

L’Acadèmia Obradors, per a noies, era un centre agregat a l’Acadèmia Cots de Barcelona i estava ubicat inicialment al Passeig de Pere III i després al carrer de Guimerà. Dirigia el centre Rosa Obradors Rovira i, entre moltes altres matèries que, aleshores, es consideraven específiques de la dona, s’hi podien cursar estudis de Càlcul Mercantil, Tenidoria de Llibres, Mecanografia, Correspondència i Francès  i fins i tot estudis de Solfeig i Teoria.

A partir del curs 1927-28, en el mateix emplaçament que havia ocupat l'"Acadèmia Mercantil", s'hi establí el Liceu Dalmau com una sucursal de les que tenia obertes Delfí Dalmau en diferents poblacions de la província de Barcelona. S'hi impartien preferentment estudis de Comerç-Càlcul Mercantil i Tenidoria de Llibres i Idiomes. El seu primer director fou Antoni Invers i Pi, el qual, l'any 1932, passà a dirigir també l’Escola d’Arts i Oficis i, a l’any següent, fundaria un nou centre de la seva propietat, el Liceu Invers, orientat bàsicament a l’estudi d’idiomes. Acabada la guerra civil, el Liceu Dalmau va desaparèixer i el director d’aleshores, Josep Calmet i Safont, hi fundà la seva pròpia Acadèmia Calmet, que fou un dels primers llocs a Manresa on –de manera totalment clandestina- s’ensenyà el català durant la postguerra.

L’Institut Nacional de Segon Ensenyament de Manresa, inaugurat l’any 1927, fou conegut popularment com “L’Institut” o bé com el “Grup Escolar”, ja que aquesta era la seva destinació inicial; no fou fins a l’any 1953 que rebé el seu nom actual de “Lluís de Peguera”. El setembre de 1931, per un decret del govern central de la República, es creà l’Escola Preparatòria d’Ingrés al Batxillerat, d’acord amb l’aspiració perseguida per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament i professors de l’Institut que hi col·laboraven com Aniceto León Garre. La funció d’aquesta Escola era fer de pont entre l’ensenyament primari i el secundari, tot preparant als nois i noies per accedir al primer curs de batxillerat. Es situà a la planta baixa de l’ala dreta de l’Institut i començà a funcionar el novembre d’aquell mateix any.

El maig del 1931, l’alcalde Joan Selves s’adreçà al ministre d’Instrucció Pública Marcel·lí Domingo i, a banda de felicitar-lo per les disposicions d’aquest sobre l’ús del català a l’escola, li demanà que nomenés al catedràtic Aniceto León Garre com a director de l’Institut. L’anterior havia dimitit amb el canvi de règim i la plaça era vacant. Malgrat la carta, Aniceto León no va ser-ne director fins a l’any 1938 i, durant el seu mandat, hi hagué una depuració dels alumnes considerats de famílies dretanes, depuració que fins i tot un diari d’esquerres com “El Dia” criticà durament.