Els mestres de la República a Manresa.
Trajectòries, pedagogies i depuracions

L’ensenyament en català s’anà introduint progressivament en tot el sistema educatiu a partir del reconeixement oficial del bilingüisme escolar per part del Ministeri d’Instrucció Pública i de l’impuls que li va donar la Generalitat utilitzant les competències que li atorgava l’Estatut d’Autonomia. En aquest aspecte, també era destacable l’aportació, amb subvencions, premis i edició de material escolar, que hi feia l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, de la qual era delegat a Manresa el mestre Josep Albagés.

Malgrat que la gran majoria de la població escolar  manresana i dels seus mestres eren de llengua catalana (a l’any 1931 el 87% dels manresans era nascut a Catalunya i, del 13% de fora, bastants eren immigrants catalanoparlants de la Franja de Ponent o del País Valencià), la introducció del català com a llengua d’ensenyament estava dificultada per l’hàbit d’ensenyar en castellà del professorat, la poca formació en llengua catalana de la majoria dels mestres i l’escàs material pedagògic editat. Més que l’ensenyament totalment en català, com es practica actualment a les escoles amb el sistema d’immersió lingüística, s’anà estenent el model bilingüe –d’acord amb l’estricta co-oficialitat que establia l’Estatut d’Autonomia- en què es combinaven les dues llengües, de vegades fent unes activitats en català i unes altres en castellà, o bé fent les classes del matí en català i les de la tarda en castellà.

L’establiment del bilingüisme escolar a totes les escoles de Catalunya i l’exigència del Certificat d’Aptitud Pedagògica de llengua catalana per poder exercir la feina de mestre que va establir la Generalitat a partir del decret del 20 de setembre de 1936, van fer que la catalanització de l’ensenyament avancés ràpidament; per atendre aquesta necessitat, el departament de Cultura de l’Ajuntament de Manresa va organitzar un curs de català per a mestres d’escola a l’abril de 1937.

Els centres educatius particulars també anaren catalanitzant el seu ensenyament, per exemple, a les acadèmies Cots, Obradors, Massegú i al Liceu Dalmau es feien les classes en català. En canvi, sembla que als centres religiosos, juntament amb l’institut, era on hi havia més resistències a introduir el bilingüisme. 

Durant els anys de la República hi hagué crítiques per la poca inclinació del professorat de l’Institut a utilitzar el català a les classes. Així, a “El Dia” del 24 de maig del 1934, llegim un article de Josep Font, director del diari, titulat “Una necessitat. Manresa ha de prendre possessió de l’Institut”, en el qual s’inculpava als “digníssims professors” de l’Institut que s’haguessin tancat en “una torra d’ivori” sense connectar amb la vida ciutadana. A més, el periodista els recordava que a Catalunya “la llengua oficial és el català. I a l’institut es donen les classes com a Salamanca o Cuenca o Burgos. I no es fa ni el més mínim esforç per remeiar aquesta, diguem-ne, incomprensió. Al contrari. Sabem que professors catalans donen les classes en castellà. I no sembla sinó que hi hagi un interès marcadíssim en foragitar la nostra llengua d’aquest centre docent”.

Significativament, poc temps després, a l’inici del curs 1934-35 es creà a l’Institut, per primera vegada a la seva història, una càtedra de Llengua i literatura catalanes, que evidentment fou suprimida durant el franquisme.

Entre 1931 i 1939 avançà força la catalanització
de l’ensenyament públic i a les acadèmies particulars.

El comissari-director Josep Maria Casassas Cantó, el qual era dels pocs professors que hi feia les classes en català, intentà catalanitzar el centre, a l’any 1937, posant la retolació i la correspondència oficial en català. A més a més, els estudiants van fer arribar al claustre, per mitjà dels seus representants sindicals de la FNEC i de les Joventuts Llibertàries, la necessitat de fer les classes en català perquè la majoria del professorat continuava fent les classes en castellà, però no se’n van sortir perquè el claustre no donà suport a aquesta reivindicació. El professorat de l’Institut tenia el dret de fer la classe en la llengua que preferís i, com que era un centre depenent del Ministerio de Instrucción Pública, algun comissari-director, com Aniceto León Garre, s’escudava en aquest fet per continuar defensant-hi l’ensenyament en castellà.

És simptomàtic que a un centre educatiu tan renovador com el Grup Escolar Renaixença es produís una polèmica a partir de la denúncia que va fer el diari “El Dia” el 26 de març de 1936, sobre el fet que el director del centre, en Ricardo Molner Gimeno, obligava els alumnes de la seva classe a parlar en castellà i que, malgrat ser valencià, habitualment es relacionava en castellà amb les altres persones, cosa que no feien pas els altres mestres del centre.