Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Correspondència amb Josep Irla"

Béziers, 9 de gener 1941

Sr. Josep Irla

Perpinyà

Estimat amic i President:

He tardat expressament una temporada a respondre, esperant unes solucions que la teva lletra del dia 20 de novembre passat feia pressagiar [sic] i que hauria estat grat de veure confirmades.

Veig, però, que no ha estat aixins; i convensut que l’esperança no passava d’ésser una il·lusió vana, resolc tantmateix [sic] de contestar-te, encara que no se m’amaga n les dificultats de fer-ho, car m’adono que parlem un llenguatje diferent, difícil de conciliar. Per una banda, el que jo parlo respon, des de fa 25 anys, a la sinceritat i a la claredat polítiques, accentuadas, sobretot, des de la nostra guerra. Per una altra, el de que dissortadament et fas ressò en la teva lletra amb el noble desig de conciliar una unió, la qual unió, tal com tu la preconitzes, vaga i indefinida, no tindria, encara que s’aconseguís, eficiència que la d’entrabancar el ressorgiment de Catalunya.

Així, prescindint de tota formalitat protocolària, sempre propícia a refredar el diàleg, tractaré d’expressar-te amb la nuesa que no solament dicten les doloroses circumstàncies catalanes, sinó també, com aconsella la fidelitat a la nostra vella amistat i el meu respecte a la teva història, tothora acreditada, per emprar els termes a l’anècdota [sic?], de voler saber “l’hora que és”.

Els termes de la teva lletra semblen respondre més aviat a un dol i a unes obligacions de partit, que al veritable dol nacional de Catalunya, el qual perdura des de el dia 19 de juliol del 1936. Per això considero que plaurà més als que encara s’entesten en perpetua[r] un migrat pensament partidista -timó de les seves inquietuds representatives- que no als que jutgen necessària una crida a la solidaritat nacional catalana, de tot punt indispensable per al ressorgiment. Únic pensament aquest, que caldria que inspirés les tràgiques hores catalanes.

Trobo que la teva lletra, indecisa i esmunyedissa, descolorintse en una terminologia ocasional, defuig d’afrontar degudament la situació catalana, esbiaixa els problemes que l’afecten i evita d’assenyalar els camins i solucions reclamats per la salud [sic] de la Pàtria. Camins, plans i remeis que cal que no restin silenciats als que han estat convidats a practicar-ne una col·laboració, sovint cruenta.

Auxiliant-he [sic] del recort boirós de l’aniversari electoral del primer Parlament Català, intentes circumscriure –encara- els anhels nacionals de Catalunya dintre el marc migrat d’una regió més o menys consentida. I oblides que fas recolzar aquesta lamentable restricció nacional en la memòria d’un plebiscit que no ha estat sotstret [sic] a les circumstàncies de la fonda crisi catalana derivada de la guerra. Plebiscit que aquest[s] darrers anys han contribuït a desnaturalitzar-lo amb les reiterades sol·licitacions des del poder i al marge del Parlament, de la col·laboració, confiança [...]