Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Correspondència amb Josep Guarner"

Vernet les Bains, 27 febrer del 1940.

Sr. Jaume Creus.

Amic,

Acabo de rebre carta del meu germà Vicenç donant-me la vostra adreça que tenia gana de conèixer per tal d’entrar en contacte amb tan bon amic. Per establir-lo us escric de seguida.

Moltes han estat les peripècies que he corregut; la més terrible va ésser la de tenir que enviar cap a Barcelona la muller i el nano[1], per trobar-me a Perpinyà més pelat que un quinto i sense manera de guanyar un sou. I, com me temia, la cosa va ésser tràgica, car no més [sic] arribar a Sant Sebastià tancaren la dona i el nen, i van estar sotmesos a depuració, empresonats durant un mes i mitg. Sortosament, ja fan la vida normal amb la seva sogra, animalet de bona posició i convenientment carcundeixat [sic], i a mi sol em resta la natural tristor de tenir-los tan lluny, tenint-los tan a prop. Bona proba per [a] la teoria einsteniana de la relativitat...!

Degut a aquestes circonstàncies familiars i també al desitg de veure com s’ho prenien els manda más de l’altra banda del Pirineu, vaig tenir la malaurada ocurrència d’escriure al Coronel Ungría[2]. Mai ho hagués fet! Tot seguit va ésser comunicat per algun dels amics comunistes que encara em queden (jo no vaig amagar la tal carta a ningú) al SERE (anagrama que deu voler dir: Sindicat estrangulador dels refugiats espanyols)[3] i em va suspendre el pagament d’un subsidi mensual de 1.000 francs, condenant-me [sic] a morir de fam. Finalment la JARE[4] me va recollir en els seus braços amorosos i segueixo rebent els 1.000 caudillos al mes. Tota la història d’aquest temporal està resomida [sic] en unes cuartelles que us envio.

Quan tenia ací la família volia anar-me’n cap [a] Amèrica. Avui no tinc ganes de posar l’Atlàntic entre ells i jo. Penso, doncs, resistir (inefable reminiscència del porc d’en Negrín) tot el que vingui, i no m’allisto a la Legió extrangera per considerar que no ho dec fer, per guardar totes les possibilitats de tornar a la Pàtria per servir els ideals de sempre. Altra cosa seria si a la fi de la lluita [h]i hagués que[l]com directe per els republicans espanyols o pels catalanistes quan menys. Estic ofert per treballar on me vulguin; tinc, però, l’idea de que no em volen arreu i això em contraria, ja que m’agradaria ser útil a la França dintre les meves escases capacitats. Tinc també interès en obrirme camí pel meu esforç; primerament no és gaire afalagador viure com a paràsit d’un subsidi, quan trobant-se bé i amb voluntat de rendir un treball, es sent un amb l’obligació de fer-lo. De més a més, està ací el meu germà petit, al qual el Sere li ha negat el subsidi que cobren una sèrie de trinxeraires (clar, és que són del “Partido”) i encara que està albergat a un Hotel-refugi on li donen de menjar i dormir [h]i ha altres necessitats de caire moral (lectura, estudi, etc.) i material (fumar, vi, etc.) que corren del meu càrrec i del d’en Vicenç, la qual situació ja comprendreu no és gaire falaguera, cobrant tard i mal, 2.000 caudillos mensuals per [a] 4 boques. Vist que no trobaba treball, vaig demanar l’ingrés del meu germà al refugi de catalans de Montpeller, establert per [a] intelectuals [sic], però on hi ha fins porters i ordenances de la Generalitat. Així, m’en hagués anat jo també allà, i podria disfrutar els avantatges d’Universitat i biblioteques, que en aquest encantador i pintoresc poblet –“el paradís dels Pirineus”, li diuen- manquen en absolut. No ha pogut ser tampoc, i ara espero notícies d’en Pérez Salas per determinar una cosa o altra. Estic en contacte amb un company, oficial d’Estat Major, per montar una explotació agrícola; tenim pensat també amb el Vicenç instal•lar-ne una en combinació amb [una] indústria conservera a Agadir (per [a] aquesta ens manca capita[l] – ja està presentada a la Jare). En darrer cas, m’en aniré a una fàbrica de pólvores o quelcom per l’estil.

Ja veieu que tinc cent mil projectes, cap dels quals reeixirà, pot ésser, però que de moment em fan pensar que puc arribar a guanyarme el pa i a que algun dia podré fer vindre de Barcelona la dona i el nano, que cada dia anyoro més. Com tampoc sé estar sense fer res, me he dedicat a pensar sobre les coses de la nostra disortada [sic] guerra, i per tal de fixar les idees anaba escribint-ho. El Miravitlles[5] me va demanar un estudi pel setmanari “El poble català”, que li vaig enviar tot seguit, donant forma periodística, o creient-me que li la donaba, al treball ja fet. Estaba preparant altre escrit sobre la feina de Catalunya i els catalans [durant] el primer període, el de total descentralització, quan he vist que ja no es publica el tal setmanari. Com vaig veure que el ABC i ARRIBA criticaven el govern francès per deixar que el publiquessin, he suposat que hauran fets [sic] els salvadors d’Espanya alguna gestió diplomàtica. Me sap greu, perquè sempre era un llaç d’unió el esmentat setmanari.

No vull donar-vos més la llauna. Per ésser la primera vegada ja n’hi ha prou. El Coronel Bosc[h] és açí a Vernet, al mateix Hotel que jo. Viu amb el més petit dels fills, que sofreix atacs epilèptics. En Pérez Salas[6] és a París, 42 Avenue Mathurin Moreau (19e) i l’Escofet és a Bruxelles, on tinc entès [que] ven plomes estilogràfiques i gomes per a paraigües. Tots els demés som rentistes “a fortiori”.

Us suposo rodejat de tots els vostres. Això és el que més us eveijo [sic]. Escribiume aviat, i mentres tant [sic], rebeu una forta abraçada de vostre sempre bon amic,

[Signatura]

P.S.- D’el Hostench he sabut [que] està bé; va entrar a França amb tots els presos del S.I.M. Tornà a Espanya i ara és a Barcelona. No he tingut cap notícia ni de ell ni de cap altre amic. O tenen molta por o són uns porcs.

[1] José Luis Guarner, fill de Josep Guarner, nascut a Barcelona el 1937, esdevingué posteriorment un destacat escriptor i crític de cinema i arribà a presidir el Festival de Cinema de Barcelona. Considerat el millor crític de l’estat espanyol, fou un dels guionistes de la pel•lícula Libertarias, de Vicente Aranda.

[2] José Ungría Jiménez (Barcelona, 1890-Madrid, 1968), cap del Servicio de Información y Policía Militar (SIPM) de l’exèrcit franquista. Després de la guerra fou nomenat Director General de Seguretat, càrrec que mantingué fins al setembre de 1939.

[3] Servicio de Emigración de los Refugiados Españoles, primer organisme d’auxili als republicans exiliats després de la Guerra Civil. Creat a París el febrer de 1939, fou presidit per Pablo de Azcárate i estigué sota l’òrbita de Juan Negrín.

[4] Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, organisme fundat a França el juliol de 1939 com a diputació permanent de les Corts de la República. Hi tingueren representació tots els partits exiliats, llevat del PCE i el PNB. Sota l’òrbita d’Indalecio Prieto, estigué enfrontat al SERE.

[5] Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988), polític, intel•lectual i escriptor, comissari de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil.

[6] Jesús Pérez Salas, coronel, responsable durant la Guerra Civil de la columna Macià-Companys i més endavant del XXIV Cos de l’Exèrcit.