Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)
Delacions, denúncies i rumors: la força de la revenja
La documentació generada per la repressió deixa ben clar que aquesta no hauria pogut arribar als nivells a què va arribar sense la participació, més o menys activa, d’una part de la societat, fins al punt que de vegades va ser aquesta qui va prendre la iniciativa, tot superant les mateixes autoritats en l’afany de castigar els enemics. És per això que alguns autors parlen de la repressió des de baix, entesa com la que va exercir la mateixa comunitat de la qual formava part l’individu, per diferenciar-la de la repressió des de dalt, que fou la que exerciren les noves autoritats, l’exèrcit i les forces d’ordre.
Tant als informes de la policia i els Ajuntaments, com als sumaris dels consells de guerra apareixen els noms de les persones que acusen o delaten els seus conveïns. En paraules de Santos Juliá, la denúncia –juntament amb la delació- esdevingué el motor i el primer graó de la justícia, és a dir, la manera més simple i efectiva d’implicar en la repressió la societat civil. L’una i l’altra es van convertir, doncs, en pràctiques habituals, una mena de ritu iniciàtic, un instrument que podia servir per tenir accés al nou ordre, per pujar en l’escala de prestigi social, per esvair dubtes respecte a la fidelitat envers el nou poder o, simplement, per satisfer un desig de revenja pendent. Aquesta col·laboració amb el règim podia comportar guanys d’ordre material com l’accés a un lloc de treball, una llicència per obrir un negoci, l’eliminació d’un competidor, o l’increment del propi patrimoni, a costa de l’espoliació dels vençuts. Per part de les autoritats civils i judicials, hi hagué una enorme tolerància respecte a aquests mòbils, sobre la majoria dels quals caigué una espessa capa de silenci, ja que la dictadura estava interessada a consolidar una base social en la qual poder recolzar-se.
El repertori de denúncies era, més o menys, el mateix a cada població: haver format part del comitè revolucionari, participar en assassinats, detencions i confiscacions, informar contra persones d’ordre, anar armat, participar o col·laborar en assalts i saqueigs d’edificis religiosos i casernes, ser d’idees marxistes, participar en actes polítics i en vagues, allistar-se voluntàriament a l’exèrcit de la República, haver exercit càrrecs civils o militars, fer propaganda contra el Glorioso Movimiento Nacional, etc. Molts d’aquests fets no tenien res a veure amb la resistència a la sublevació militar i eren comportaments perfectament legals en el moment de produir-se. El sistema es convertí, doncs, en una bacanal de passions, revenges i odis personals instigats per les mateixes autoritats, les quals garantien l’anonimat de denunciants i delators. Els fets de sang van ser una mínima part del total de denúncies i acusacions. Per contra, la immensa majoria dels casos estaven relacionats amb la ideologia i les simpaties polítiques dels informats, sospitosos d’allò que actualment en diríem delicte d’opinió. Milers d’homes i dones innocents van seure al banquet dels acusats i van patir privació de llibertat per haver pertangut o simpatitzat amb algun partit polític o sindicat del Front Popular, o per haver defensat amb les armes l’ordre constitucional. Van ser posats al mateix nivell que els qui estaven implicats en crims, saqueigs o altres accions violentes, ja que el que pretenia el règim era identificar-los a tots amb la mateixa categoria moral: tots eren rojos, és a dir, culpables.
Segons l’historiador Julián Casanova, ni tan sols a l’Alemanya nazi –on la Gestapo promogué la col·laboració ciutadana amb les autoritats- hi hagué un sistema de denúncia legal com el que implantà a Espanya la dictadura franquista.
Un dels instruments que serví per implicar milers de persones en processos judicials van ser els rumors, la veracitat dels quals depenia no pas de les proves aportades –que en molts casos ni tan sols existien-, sinó de la credibilitat de les persones que els difonien, a partir de la seva identificació amb el nou règim. En altres paraules: no tan sols importava més qui era l’acusat que no pas allò que havia fet, sinó que moltes vegades el que de debò importava era allò que es deia que havia fet. En aquest context, doncs, el rumor podia esdevenir prova incriminatòria.
La legió de denunciants i delators podia incloure un ampli ventall de perfils de persones de totes les edats i condicions que, per un motiu o altre, havien tingut relació amb l’acusat: companys de feina, veïns del mateix barri, socis que compartien el mateix negoci, botiguers, dependents amb els quals l’acusat tenia tracte sovintejat (forners, cambrers...) i fins i tot familiars. Molts d’ells aprofitaren la conjuntura per saldar comptes pendents arran dels ultratges soferts sota l’anomenada barbarie roja: assassinats, detencions, registres i amenaces, però també blasfèmies, insults o simples picabaralles que havien desembocat en el trencament d’una relació. D'altres, que no tenien comptes pendents amb l’acusat –ni perseguien cap benefici-, es limitaren a proporcionar informació sota els efectes de la por, o esperonats per la necessitat de no quedar en evidència davant les noves autoritats. Finalment, tampoc no van faltar els qui van actuar desinteressadament, per convicció ideològica. En definitiva, la denúncia i la delació es van nodrir d’una barreja de qüestions personals, econòmiques i ideològiques, que van actuar al servei del benefici personal, l’instint de protecció o la ideologia política.
Els documents recollits en aquest apartat mostren alguns fragments de la realitat que acabem de descriure. La selecció inclou sobretot informes de l’Ajuntament i de la Guàrdia Urbana, que reflecteixen fins a quin punt els rumors foren el combustible que alimentà les acusacions. Amb expressions del tipus “según se dice”, “se rumorea”, “es de dominio público” o “a pesar de no haberlo visto, sabe que [...]”, molts d’ells deixen entreveure l’autèntica base de les acusacions. Aquestes es refereixen sovint a qüestions de caràcter personal i íntim, de naturalesa no delictiva, que hi apareixen farcides de judicis morals de caràcter subjectiu: “está considerada como una aventurera”, “se ha distinguido como anticlerical y gran propagandista marxista”, “se le veía salir muy de mañana y regresar bastante tarde”, “dice muchas palabras indecentes”, “es amigo del trago largo”, “es amante de lo ajeno”, “le estima un sujeto peligroso y extremista”, “es poco trabajador y vago”... Entre altres documents, també es reprodueixen denúncies i declaracions procedents de sumaris de consells de guerra, algunes cartes signades per delators, llistes d’informants elaborades per la Guàrdia Urbana i un informe anònim, que porta per títol Elementos de más relieve del izquierdismo en Manresa.
