Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

Els nombres: les xifres de la repressió


Quants manresans i manresanes van patir privació de llibertat durant el franquisme per causes polítiques?

Segons la documentació consultada, almenys un total de 1.970 persones nascudes o residents a la capital del Bages van ser privades de llibertat per motius polítics entre el final de la Guerra Civil Espanyola (1939) i l’acabament del franquisme (1975). Si prenem com a base el padró de l’any 1936, aquesta xifra representa, aproximadament, el 5% de la població que tenia Manresa en esclatar la contesa. La xifra real era possiblement més alta, però de moment aquesta és la quantitat de què tenim constància documental. Vegeu gràfic i estadística.

Es pot saber l’impacte social que representa aquesta xifra?

Es pot fer un càlcul aproximat. Si a les persones privades de llibertat els sumem els respectius cònjuges i fills, podrem fer-nos una idea de l’impacte social que assolí la repressió. En el cas concret de Manresa, les persones privades de llibertat i les respectives famílies representen una mica més del 10% de la població que tenia la ciutat al començament de la guerra. De tota manera, és més que probable que l’impacte real fos força més elevat. Ho diem no tan sols per les persones de qui no s’ha trobat rastre documental, sinó també per les llacunes que presenta la mateixa documentació consultada, en què hi ha 300 persones casades de les quals no consta si van tenir fills. Si a aquests 300 els apliquem l’índex genèric d’1,7 fills per persona (que és la mitjana global de les altres persones de qui es disposa de dades), obtindrem un impacte social de quasi el 12% de la població. Es tracta, doncs, d’un percentatge considerable.  Vegeu gràfic i estadística.

En quins moments es van registrar les xifres més altes de privació de llibertat?

Quasi el 80-90% correspon a l’etapa compresa entre els anys 1939 i 1942, és a dir, la immediata postguerra. Per tant, van ser conseqüència directa del conflicte civil. A partir de mitjans de la dècada dels anys quaranta deixen de registrar-se pràcticament noves detencions per motius polítics, fet que coincideix amb l’acabament de la II Guerra Mundial i la victòria aliada.

Els anys 1973 i 1975 –al tram final del franquisme- es produeix un lleuger repunt, en què destaquen les detencions de membres del PSUC, CC OO i les Plataformes Anticapitalistes. Van ser els darrers casos de privació de llibertat a Manresa per causes polítiques. Vegeu gràfic i estadística.

Del total de persones privades de llibertat, què sabem respecte al gènere i a l’estat civil?

La immensa majoria eren homes: gairebé el 96%. Tan sols un 4% eren dones. Aquesta diferència abismal s’explica sobretot perquè una part important de les persones privades de llibertat havien combatut a les files de l’exèrcit de la República. Es tracta, per tant, de població masculina que va patir reclusió en camps de concentració i unitats disciplinàries. Al costat d’això, dues causes més expliquen la diferència entre gèneres. D’una banda, la major participació dels homes en la vida política. De l’altra, la repressió que el règim exercí sobre les dones revestí altres formes al marge de la privació de llibertat, ja que, d’acord amb la concepció tradicional de la família, la dona havia de tenir cura de la llar i dels fills mentre el marit estava a la presó.
Pel que fa a l’estat civil, predominen lleugerament les persones casades respecte a les solteres (55 i 42%, respectivament). D’entre les persones casades, almenys el 31% tenien fills. Vegeu gràfics i estadístiques.

Què en sabem, del seu origen geogràfic?

Més de la meitat, el 56,65%, eren nascuts fora de Manresa. Sens dubte, aquest fet és el reflex dels moviments migratoris de principis del segle XX –o fins i tot anteriors-, propis d’una societat en transformació, en la qual s’estava trencant l’equilibri entre camp i ciutat. Com altres ciutats catalanes, la capital del Bages absorbí en aquesta etapa contingents demogràfics procedents d’àrees rurals.

Gairebé una quarta part de les persones privades de llibertat (el 24,17%) havien nascut fora de Catalunya, fet que guarda relació amb les primeres onades migratòries del primer terç del segle XX, procedents d’Andalusia, Múrcia i el País Valencià. En el rànquing per províncies crida l’atenció el pes de Lleida i Almeria (amb el 7,11 i el 6,97% del total, respectivament), seguides a distància per Osca, Conca, Múrcia i València. Llevat de la capital comarcal, les persones procedents del Bages representen el 18%. Un 7% dels nascuts a Manresa residien en altres municipis. Vegeu estadística.

En quin tipus d’establiments penitenciaris van patir privació de llibertat aquestes persones?

Pel cap baix, 826 homes van passar per camps de concentració, quantitat que representa el 40,2% del total. Simultàniament o posteriorment –depèn dels casos- hi ha documentats 370 manresans que van estar en les diferents modalitats de batallons de treballs forçats que el règim va crear per castigar els vençuts. Finalment,  861 persones nascudes o residents a la capital del Bages van patir reclusió en presons, xifra que significa el 41,9% del total.

Als camps de concentració i als batallons hi van anar a parar majoritàriament aquelles persones sobre les quals -un cop havien estat capturades o s’havien presentat- es demanaven antecedents polítics i socials a les autoritats franquistes dels llocs de residència. A les presons hi anaven –amb caràcter preventiu- aquelles persones que eren denunciades o de qui s’havien rebut informes negatius. Per tant, estaven pendents de ser jutjades en consell de guerra. En el cas que la sentència fos condemnatòria, lògicament es mantenia la situació d’empresonament.

Una mateixa persona podia passar per un o més camps de concentració, un o més batallons de treballs forçats i una o més presons al llarg de la seva vida penitenciària. Així, almenys un 10% dels manresans que van estar en camps de concentració van passar per més d’un recinte. El mateix percentatge es repeteix en els qui van estar en més d’un batalló de treballs forçats. I pel que fa a les presons, més del 37% dels manresans empresonats van passar per més d’un recinte penitenciari.   Vegeu gràfics i estadístiques.

Quins van ser els camps de concentració i les presons on es van registrar més ingressos de manresans?

Pel que fa a camps de concentració, encapçalen el rànquing Santoña i Deusto, on van estar retinguts més de dos-cents manresans. A distància, segueixen els camps de Miranda de Ebro i Aranda de Duero. La resta, estan repartits entre més de trenta recintes concentracionaris.

Quant a les presons, més de la meitat dels ingressos apareixen repartits amb percentatges similars entre la presó del partit de Manresa i la Model de Barcelona, que sumen 850 ingressos. El primer establiment –situat  a l’antic convent de les Escodines- acollí sobretot presos preventius, en fase d’instrucció de diligències, pendents de ser processats. Per ordre d’importància numèrica, segueixen la presó de les Corts (per a dones, amb 31 ingressos) i el Palau de les Missions –al recinte de Montjuïc-, amb 28 ingressos. Completen la llarga llista de centres penitenciaris altres presons com Sant Elies i El Cànem –ambdós a Barcelona-, Sant Miquel dels Reis (València), Lleida, Girona, Terrassa, Belchite, Osca, Saragossa, etc. Vegeu gràfic i estadística.

Quantes d’aquestes persones van ser sotmeses a judici?

Almenys a un 39% (716 persones) se’ls va aplicar la justícia militar en forma de consells de guerra. Només un 1% (17 persones) van ser jutjades a través del Tribunal de Orden Público (TOP), que a partir de 1963 va assumir competències que fins llavors havien correspost a la jurisdicció castrense. Així doncs, la majoria -gairebé el 60%- van ser privades de llibertat de manera extrajudicial i sense que pesés cap acusació contra elles. Com ja hem indicat, es tractava de combatents de l’exèrcit republicà que van ser internats en camps de concentració i incorporats a batallons de treballs forçats, després d’haver estat capturats, d’haver-se presentat a les tropes franquistes o d’haver tornat de l’exili un cop acabada la guerra. Va ser, per tant, un càstig per haver lluitat al bàndol republicà i per haver estat classificats com a desafectos al règim, malgrat que s’haguessin incorporat a files de manera obligada i que no haguessin comès cap acte delictiu segons la legislació anterior a la dictadura. Vegeu gràfic i estadística.

Quan es van fer els consells de guerra?

Atenent als casos en què disposem de data, més de la meitat, el 51,9%, van tenir lloc l’any 1939, és a dir, immediatament després d’acabada la guerra civil, en què 188 manresans van passar per tribunals militars. De fet, gairebé el 97% dels judicis es van fer en el període comprès entre 1939 i 1941. Molts d’ells van ser judicis acumulats, és a dir, causes que s’instruïen en un mateix sumari, sense que tinguessin res a veure entre elles. Vegeu gràfic i estadística.

Quins tipus de procediments es van aplicar en els consells de guerra?

La majoria dels consells de guerra (el 68,7%) es van fer pel procediment sumaríssim d’urgència, que era el més ràpid i, al mateix temps, el que oferia menys garanties jurídiques als acusats: no es llegien les acusacions als processats, no s’oferia la possibilitat de practicar proves i el defensor no tenia accés al sumari fins poques hores abans de la vista, sense temps per poder-se entrevistar amb el seu patrocinat, com succeïa en molts casos. Es va recórrer, per tant, a l’instrument idoni per aplicar una “justícia” expeditiva que resultés exemplaritzant per la via de l’impacte social. Una quarta part dels consells de guerra (el 26%) es van fer pel procediment sumaríssim ordinari. Vegeu gràfic i estadística.

Quin tipus de condemnes van dictar els consells de guerra?

Més de la meitat de les condemnes –el 60,7%- van ser penes superiors a 6 anys i 1 dia i inferiors a 12 anys i 2 dies. Els percentatges més baixos corresponen a penes de menys d’un any, absolucions i sobreseïments. Criden l’atenció els elevats percentatges de penes de 30 anys –equivalents a reclusió perpètua- i de penes de mort (10,1 i 10,7%, respectivament). L’anàlisi estadística de les sentències mostra clarament la severitat de les condemnes, fruit de la voluntat de càstig per part de les noves autoritats. Vegeu gràfic i estadística.

Quants manresans van ser executats com a conseqüència de l’aplicació de la justícia militar?

Almenys un total de 41 execucions estan documentades, xifra que indica es van complir més del 78% de les penes capitals dictades. En relació al total de persones jutjades en consell de guerra, els executats representen el 5,7%. Gairebé el 83% ho van ser entre els anys 1939 i 1940, és a dir, immediatament després de la fi de la guerra. Pel que fa a les seves edats, el ventall comprèn dels 18 als 62 anys. La franja més nombrosa és la que oscil·la entre els 30 i els 40 anys (19 persones), després de la qual segueixen els que tenien entre 41 i 62 anys (12 casos). Del conjunt, en resulta una mitjana de 36,4 anys, fet que demostra com la pena capital va ser aplicada majoritàriament a persones d’edats adultes, gairebé la meitat dels quals (17) tenien fills. Aquestes xifres tenen en compte només les execucions “legals”. Per tant, no inclouen les de caràcter extrajudicial, que no van deixar rastre documental. Vegeu gràfics i estadístiques.

Per quins delictes van ser condemnades les persones jutjades en consell de guerra?

La majoria van ser condemnades pels delictes d’auxilio a la rebelión i rebelión militar, que junts representen més del 86% dels sumaris consultats. La resta van ser acusades per adhesión a la rebelión i per incitación o excitación a la rebelión. A partir de la mostra estudiada, no s’ha detectat una correspondència entre el tipus de delicte, els fets en què es basa l’acusació i la pena finalment imposada. La tipificació dels “delictes” va ser, per tant, aleatòria en la majoria dels casos. Vegeu gràfic i estadística.

Quina durada real va tenir la privació de llibertat?

Depèn dels casos. Segons la documentació consultada, el gruix principal –el 58,1% del total- van patir reclusió durant més d’un any, mentre que el 36% van estar privats de llibertat durant menys de set mesos. Els casos més extrems vénen donats per aquelles persones empresonades al llarg de més de deu anys, que constitueixen l’1% del total. Entre aquest darrer grup s’ha detectat un cas de 18 anys, 5 mesos i 13 dies de compliment de condemna. Vegeu gràfic i estadística.

Quan es van produir les excarceracions?

Partint dels casos en què disposem d’informació, més de tres quartes parts de les excarceracions (el 84,5%) van tenir lloc entre els anys 1939 i 1943. Dins aquest període destaca especialment l’any 1943, al llarg del qual 105 manresans van obtenir la llibertat. Segurament una bona part d’aquestes excarceracions van ser el resultat de les mesures adoptades pel règim arran de l’evolució de la Segona Guerra Mundial, favorable a les potències aliades. Possiblement, també hi influí la greu situació de col·lapse penitenciari –amb la població reclusa més nombrosa d’Europa occidental després de l’Alemanya nazi-, que forçà la dictadura a augmentar les excarceracions, fos a través d’indults, fos a través de commutacions de penes . Vegeu gràfic i estadística.

Quines edats tenien les persones jutjades en consell de guerra?

Tal com mostra la piràmide d’edats, el grup majoritari és format per persones entre 35 i 39 anys (18,3%), seguit a poca distància pels de 30 a 34 anys (17,5%), 25 a 29 anys (15,2%) i 40 a 44 anys (14,8%). En altres paraules: la meitat dels condemnats –el 50,6%- tenien entre 30 i 44 anys. Dins aquest col·lectiu, la immensa majoria (el 82,5%) eren casats i més de la meitat (el 55,6%) tenien fills. Es tracta, per tant, de persones amb responsabilitats familiars i laborals.

A diferència del que s’ha afirmat moltes vegades –i com demostren també altres estudis recents d’àmbit local- es confirma en el cas de Manresa que la repressió es va desfermar amb especial intensitat sobre les franges d’edat adultes. Així ho demostra el perfil irregular de la piràmide, on les cohorts centrals sobresurten amb diferència respecte a les cohorts inferiors i superiors. Mentre que els segments entre 16 i 29 anys sumen 189 persones, els segments entre 30 i 44 anys assoleixen els 354 efectius. Malgrat que els excessos perpetrats a la zona republicana s’acostumen a atribuir a sectors políticament radicalitzats, que correspondrien a les franges d’edat més joves, les xifres demostren com la repressió franquista no va castigar especialment aquest col·lectiu, sinó els de més edat. L’observació d’aquestes dades porta a concloure que la repressió fou selectiva i que se centrà en aquelles persones a través de les quals podia generar un major impacte social, a través sobretot dels lligams familiars dels represaliats i les conseqüències derivades de la manca de sosteniment econòmic. D’aquesta manera, per mitjà de la destrucció de les xarxes de parentiu més bàsiques, el règim eliminava la capacitat de reacció d’aquells sectors socials que podien constituir una amenaça potencial. Tal com demostren també altres estudis, l’edat d’aquestes persones es correspon amb aquelles generacions que havien estat testimonis d’anteriors convulsions socials i polítiques i que, per tant, podien tenir experiència i capacitat de mobilització. Vegeu gràfic i estadística.

Quines professions tenien aquestes persones?

Pràcticament la meitat de les persones jutjades en consell de guerra eren gent d’oficis (47,07%), seguides a distància per obrers fabrils (el 17,74%) i pagesos i ramaders (el 14,16%). El predomini d’aquests tres col·lectius s’explica per l’estructura social i econòmica d’una ciutat com Manresa. De tota manera, també en aquest cas es pot observar el caràcter selectiu de la repressió. Si, d’una banda, la importància dels obrers i treballadors assalariats s’explica pel pes que tingueren en les reivindicacions socials i en les col·lectivitzacions, d’altra banda, el pes de la gent d’oficis s’explicaria en part per la implantació del republicanisme en determinats àmbits socials i professionals. Aquesta conclusió seria també aplicable a les persones ocupades al comerç i als professionals liberals, amb percentatges del 7,58 i el 5,58%, respectivament, i que correspondrien al que podríem identificar com a classes mitjanes. Pel que fa al col·lectiu de persones ocupades en l’agricultura i la ramaderia, resulta evident que la seva importància deriva de la qüestió rabassaire. Vegeu gràfic i estadística.

Quina era la filiació política dels represaliats?

No és una pregunta fàcil de respondre a causa de les contradiccions que presenta la documentació consultada. A més a més, el fet de prendre com a base la informació elaborada pels repressors genera dubtes respecte al seu grau de credibilitat. Això no obstant, si ens fixem en aquells casos en què la filiació política apareix clarament exposada, sembla evident que el primer lloc del rànquing correspon a militants o simpatitzants de partits republicans. Aquest grup –que inclou sobretot ERC, Estat Català i Acció Catalana Republicana- representa el 38% del total de què es disposa d’informació. Amb percentatges pràcticament idèntics (el 29,3% i el 29,7%, respectivament), segueixen en primer lloc els represaliats d’adscripció socialista i comunista (PSUC, POUM i Unió Socialista de Catalunya, sobretot), i en segon lloc els de filiació anarquista (FAI i Joventuts Llibertàries, principalment). Vegeu gràfic i estadística.

I la filiació sindical?

Pel que a la filiació sindical, presenta també problemes d’anàlisi derivats de les incoherències que registra la documentació. Si tenim en compte, a més, que la militància sindical fou obligatòria durant la guerra, cal prendre amb precaució les conclusions a què puguem arribar. En tot cas, dels informes policials i dels sumaris judicials es desprèn que més de la meitat –el 52,7%- dels represaliats militaven a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El segon lloc, amb un 43,4%, correspondria a afiliats a la Unió General de Treballadors (UGT). Es tracta, doncs, de percentatges similars, a molta distància dels quals quedaria la Unió de Rabassaires, amb un residual 3,2%.

En conclusió, podríem afirmar que en el cas de Manresa la repressió hauria tingut especial incidència sobre dos col·lectius polítics: el republicanisme i l’anarcosindicalisme. Vegeu gràfic i estadística.

Quantes de les persones jutjades en consells de guerra havien ostentat càrrecs de caràcter polític, sindical o social?

Segons recull la documentació, quasi un terç dels processats havien exercit algun càrrec, fos en l’àmbit polític, fos en l’àmbit sindical, fos en l’àmbit associatiu o institucional. Es tracta d’una proporció elevada –més del 28%-, que mostra clarament com la repressió va afectar de manera particular aquelles persones que podrien haver tingut un paper destacat durant l’etapa de la República i la guerra civil i que, per tant, havien acreditat algun tipus de capacitat de lideratge o de compromís. Es tracta d’un conglomerat format no tan sols per alcaldes i regidors, sinó també delegats sindicals, membres de comitès d’empresa, socis d’entitats, directors de periòdics, jutges i fins i tot un cas d’afiliat a la maçoneria.

En aquest àmbit el caràcter exemplaritzant de la repressió resulta encara més evident si es té en compte que moltes de les persones que havien ostentat càrrecs –i que, per tant, podien témer que se’ls exigís responsabilitats- havien fugit a l’exili en finalitzar la guerra. Els qui van decidir quedar-se ho devien fer amb la convicció que no tenien res a amagar i que, per tant, no havien de tenir por de represàlies. Segurament, es devien creure la promesa del caudillo que no els passaria res als qui no tinguessin les mans tacades de sang. Vegeu gràfic i estadística.

Quantes persones condemnades van ser sotmeses a llibertat vigilada en sortir de la presó?

Més de la meitat de les persones condemnades de qui tenim constància (el 66,3%) van estar en règim de llibertat vigilada després de ser excarcerades. És a dir, van patir un seguit de controls degradants (presentació periòdica davant les autoritats, enviament d’informes mensuals, seguiment a través de fitxes de llibertat vigilada, llibertat de moviments reduïda...) per mitjà dels quals es va dificultar el retorn a la normalitat laboral i familiar i se’ls va imposar l’estigma dels vençuts. Vegeu gràfic i estadística.

  • Manresans i manresanes privats de llibertat. Noms i xifres de la repressió franquista. Tots els drets reservats
  • Crèdits
  • Llicència