Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)
Els camps de concentració: la tasca de classificar els vençuts
En plena guerra civil, a mesura que anava ampliant la seva base territorial, el bàndol franquista es veié en la necessitat de gestionar l’acollida i el control d’un nombre creixent de presoners. Des de 1937, l’instrument per afrontar aquest problema foren els camps de concentració. Destinats a acollir soldats capturats i evadits del bàndol republicà (prisioneros i presentados), els camps eren centres de detenció de caràcter extrajudicial, sotmesos a administració militar. La seva principal funció fou classificar les persones que hi estaven recloses, és a dir: determinar-ne les suposades responsabilitats polítiques i criminals, per decidir després què calia fer-ne. Al mateix temps, eren una eina de reeducació i de càstig, ja que –com veurem- les condicions de vida hi eren severes i derivaven una part dels interns cap a les unitats de treballs forçats.
Dins els camps, els presos podien ser classificats en tres categories. Els considerats afectos (identificats amb la lletra A) eren deixats en llibertat. Si estaven en edat militar o formaven part de lleves mobilitzades, eren reclutats al bàndol nacional i es reincorporaven a files. Els que eren classificats com a desafectos leves (lletra B), havien de romandre retinguts i se’ls enviava durant un temps indeterminat a fer treballs forçats en batallons. Era el cas de la majoria dels presos, que no tenien càrrecs ni responsabilitats socials o polítiques. Transcorregut aquest temps –no inferior a quatre o sis mesos-, si no es rebien denúncies o informes desfavorables eren deixats en llibertat provisional, fins que eren cridats novament a files per fer el servei militar, ja que el nou règim no reconeixia el temps prestat a l’exèrcit de la República. El tercer grup corresponia als qui havien comès desafección grave. Identificat amb la lletra C, aquest col·lectiu incloïa dirigents polítics i sindicals i personalitats contràries al Movimiento. Els que hi eren classificats eren posats a disposició de les autoritats judicials, se’ls enviava a presó i acabaven afrontant consells de guerra per rebel·lió militar o altres delictes, que podien comportar la pena de mort. Deixant de banda els delinqüents comuns –als quals no s’aplicava la justícia militar, sinó el codi penal- hi havia encara un quart grup, els afectos dudosos (Ad), format per captius procedents de territoris que encara no havien estat ocupats, els quals –mentre no fossin definitivament classificats- eren retinguts i enviats a batallons de treballs forçats.
Les anomenades comissions o tribunals de classificació eren les encarregades d’agrupar els presoners en les diferents categories. Aquests organismes eren els que recollien informacions sobre els antecedents de cadascú. Per obtenir dades, s’adreçaven a les noves autoritats dels municipis d’on procedien, per tal que enviessin informes sobre la conducta y antecedentes político-sociales de les persones a qui calia classificar. Als presos, se’ls permetia que demanessin informes favorables a les autoritats franquistes locals o a persones de confiança identificades amb el Movimiento: eren els denominats avals. El sistema estava organitzat a partir d’un supòsit: tothom era culpable mentre els informes i els avals no demostressin el contrari.
Escampats arreu de la geografia espanyola, es calcula que estigueren en funcionament prop de tres-cents recintes concentracionaris, pels quals arribaren a passar més de mig milió de persones. Després d’assolir el punt àlgid durant l’etapa immediatament posterior al final de la guerra, la quantitat d’interns anà disminuint progressivament, tant per les nombroses execucions, com pels milers de morts a causa de malalties i desnutrició. Aquests recintes no eren uniformes. Responien a una àmplia tipologia d’instal·lacions, amb denominacions diverses: centres especials d’evacuació de capturats, camps d’agrupació, parcs de presoners, camps de classificació, dipòsits de concentració, etc. Alguns tenien caràcter provisional o eren simples llocs de trànsit per redistribuir els presoners, mentre que d’altres tenien caràcter més estable.
Per les condicions en què vivia la població que hi estava reclosa, els camps de concentració franquistes van funcionar com un instrument de purga social i d’humiliació de l’enemic, que podia arribar fins a la destrucció física per la via dels maltractaments, la fam i les malalties.
Finalitzada la guerra, els camps acolliren també persones que tornaven de l’exili i fugitius de la Segona Guerra Mundial. El novembre de 1939 es va disposar la supressió de la majoria de camps. El 1947 va tancar portes el darrer que va estar en funcionament i un dels més representatius: el de Miranda de Ebro.
El camp de concentració de Manresa
D’acord amb diferents fonts, a l’antiga caserna del Carme s’habilità un recinte concentracionari, que hi funcionà fins al juny de 1939, cinc mesos després de la fi de la guerra. Segons l’historiador Aram Monfort, aquesta instal·lació començà funcionant com a centro especial de evacuación, amb capacitat, segons sembla, per a unes dues mil persones, separades de l’exterior per filferrades. Es tractava, doncs, d’un punt de trànsit, destinat inicialment a evacuar cap a camps de concentració de caràcter més estable els soldats capturats pels cossos d’exèrcit d’Aragó i Maestrat. Sens dubte –tal com explica el mateix autor-, el fet que Manresa tingués connexió ferroviària amb Lleida n’afavorí la instal·lació, que serví d’enllaç entre la Catalunya interior i el sud del Principat.
