Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)
Les presons: “sanatoris de cossos i ànimes”
Al costat dels camps de concentració i els batallons de treballs forçats, l’altra peça del sistema penitenciari foren les presons, considerades l’eix de la repressió franquista. Es calcula que l’any 1940 els empresonaments massius assoliren el seu màxim. Gairebé tres-centes mil persones arribaren a estar recloses simultàniament en una àmplia xarxa de centres penitenciaris, formada no tan sols per presons convencionals, sinó també per presons habilitades, és a dir, aquelles que aprofitaven recintes concebuts per a d’altres finalitats, com podien ser fàbriques, magatzems, convents, esglésies o cinemes. Entre 1939 i 1940, unes cinc-centes presons funcionaven arreu del territori, en una etapa que registrà el major nombre de detinguts i presos de la història contemporània espanyola.
Inicialment s'ingressava els denunciats a les presons municipals o de partit (a la capital del Bages, era l’antic convent dels Caputxins, a les Escodines). Se’ls podia imposar un període de quarantena (entre 20 i 40 dies) en què no es respectava l’habeas corpus, és a dir, l’obligació de processar el detingut, o alliberar-lo al cap de 72 hores. Les detencions anaven seguides dels interrogatoris, en què la tortura era el principal mitjà per arrencar confessions de culpabilitat. En aquests centres romanien retinguts provisionalment, com a presos preventius, fins que se’n confirmava el processament. A partir d’aquest moment –un cop immersos en processos judicials-, eren traslladats a la presó central o provincial. En el cas de Manresa, se’ls enviava a la Model de Barcelona, anomenada també Cel·lular. La saturació derivada de la gran quantitat de presos obligà a recórrer a recintes habilitats, com l’antic convent de Sant Elies, la fàbrica d’El Cànem –al Poble Nou- i el Palau de les Missions –a Montjuïc. Al seu torn, les dones eren enviades a la presó de les Corts.
Les morts de catalans a les presons franquistes s’han estimat en dues mil persones. Fins a l’any 1953, només a la presó Model de Barcelona es van produir 534 morts i en el conjunt de Catalunya unes 648. En aquest centre, la mortalitat assolí el 22,5% de la població reclusa entre 1941 i 1942. El mateix capellà de la Model, Martí Torrent, considerava que aquest centre –per on van passar 35.000 reclusos entre 1939 i 1942- representava la població penitenciària més important d’Espanya i probablement del món. El 1941 els índexs de mortalitat van arribar a xifres sense precedents en la història penitenciària espanyola.
El traspàs de desenes de milers de captius procedents dels camps de concentració contribuí a saturar el sistema penitenciari. Entre principis d'abril de 1939 i finals de 1941 la població reclusa espanyola assolí nivells que, a Europa occidental, són comparables només a l'Alemanya nazi. Si les presons tenien capacitat per a unes 20.000 persones, van arribar a acollir-ne prop de 280.000. Hi havia cel·les de 3x4 metres que podien acollir fins a setze reclusos. L'amuntegament afavoria les malalties o infeccions contagioses, ja que els malalts terminals o crònics eren barrejats amb els individus sans. A tot plegat, cal afegir-hi la manca d’aigua per a la neteja personal i la inadequada habilitació de les cel·les, amb un únic forat com a latrina, cosa que comportava l’aparició de paràsits de tota mena. Els reclusos que no disposaven d’ajuts familiars o de xarxes de solidaritat internes estaven condemnats a morir d’inanició.
Les presons aconseguiren fer realitat un dels seus principals objectius: la degradació i la humiliació dels vençuts, exclosos de la societat en una operació que alguns historiadors qualifiquen de neteja política o racisme cultural. En aquest context, dues foren les principals obsessions dels presos: d’una banda, escapar a les llistes dels que havien de ser executats; d’altra banda, satisfer la necessitat vital de menjar si no volien caure en la desnutrició, que podia portar-los a la malaltia i a la mort. La primera tenia la seva expressió més emblemàtica en el decurs d’una cerimònia sàdica i recurrent, que consistia a torturar psicològicament els interns fent pauses dramàtiques mentre els guàrdies llegien de nit les llistes dels que havien de ser afusellats. La segona tingué la seva plasmació en el progressiu empobriment de la dieta alimentària, que arribà a l’extrem de reduir el ranxo a un sol àpat diari. En aquest context, el compliment de condemnes llargues abocava a una mort prematura.
A les presons franquistes, la frontera entra la vida i la mort era una tènue línia que hom podia traspassar tant per l’arbitrarietat d’un sistema judicial ideat per reprimir els vençuts, com per la precarietat d’unes condicions de vida que per a moltes persones equivalgué a una pena de mort encoberta.
A tot plegat, cal afegir-hi un tercer element, que arrodoneix el sòrdid retrat de les presons espanyoles: el tracte inhumà de què eren objecte els interns, víctimes de maltractaments i càstigs degradants per part d’uns funcionaris proclius a la coacció i a l’ús de la violència, que practicaven la pedagogia del terror i que, a més, no eren immunes a diferents formes de corrupció, a petita i gran escala.
Paral·lelament, amb la finalitat de promoure l'aïllament del pres tot destruint-ne els vincles familiars i personals, funcionà allò que irònicament s'anomenà turisme penitenciari, és a dir, els continus trasllats de reclusos d'una presó a una altra, que servien també per erosionar la seva capacitat d'organitzar-se i resistir.
En la tasca d’anorreament de la dignitat dels presos, els funcionaris no estigueren sols, sinó que reberen el suport dels capellans de presons. Encarregats de proporcionar assistència religiosa als reclusos, el règim els assignà també com a missió la reeducació dels interns i la seva conquesta espiritual, per la via del penediment, la penitència i la conversió forçosa. Per aconseguir-ho, tenien al seu abast mecanismes sancionadors i punitius, que permetien castigar amb severitat pràctiques com la blasfèmia o discriminar els reclusos que no assistissin als oficis religiosos. (Vegeu l'apartat La redempció de penes). Al mateix temps, tenien prohibit interferir en afers processals o intercedir a favor dels presos. D’aquesta manera resumeix l’historiador Julián Casanova la tasca dels sacerdots de presons: “Van exercir una labor de censura política i ideològica, van mercadejar amb la confessió i la comunió a canvi de ‘petits’ favors que ells podien atorgar i van castigar amb els seus informes tothom qui es va resistir a l’evangelització”.
En definitiva, les presons de Franco respongueren -des d'una perspectiva maniquea de la societat- a l’objectiu d'efectuar una purga massiva, no solament per mitjà de l’anihilació física de l’enemic, sinó també doblegant-lo, per tal de modificar-ne el caràcter, la conducta i les idees. D’acord amb aquesta visió terapèutica, no ha de sorprendre, doncs, que les presons fossin definides pel mateix règim com a “sanatoris de cossos i ànimes” o com una mena de purgatori terrenal.
A mesura que avanci la dècada dels quaranta -i també a mesura que la balança de la guerra europea es decanti a favor dels aliats- anirà tocant sostre el sistema penitenciari franquista. La saturació de les presons -juntament amb el col·lapse administratiu i judicial- esdevindrà cada cop més insostenible. Les altes xifres de mortalitat -que amagaven un alt nombre de suïcidis-, com també el cost que requeria el manteniment d’una població reclusa que –sumant-hi camps i batallons- s’acostà al milió de persones, influïren en la necessitat de prendre un seguit de mesures, que es revelaren encara més urgents en un context de fam i misèria en el qual, com a conseqüència de la política autàrquica del règim, la renda per habitant estava retrocedint a nivells de principis del segle XIX. Segons els estudis més recents, fou aquesta catàstrofe penitenciària la que forçà les autoritats, a contracor, a emprendre mesures d'excarceració de reclusos, commutació de penes i aplicació d'indults, al mateix temps que s'anaven tancant les presons habilitades i els camps de concentració. Entre 1942 i 1948 es produeix un descens progressiu del nombre de presos. Un seguit de disposicions ho faran possible, a través d'organismes com la Comisión Central de Examen de Penas o figures com la redempció pel treball. Tanmateix, quan arribi aquest moment, el règim ja haurà aconseguit dos objectius: d'una banda, doblegar qualsevol capacitat de resistència; de l'altra, consolidar un seguit de mecanismes i instruments que li garantiran el control social de la població excarcerada (vegeu l'apartat La llibertat vigilada: l'estigma dels vençuts).
En definitiva, el sistema penitenciari franquista, atrapat en les seves pròpies contradiccions, es va mostrar incapaç d'absorbir la ingent massa d'homes i dones que volia castigar. Això no obstant, aconseguiria canviar les seves vides per sempre més.
