Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

• Documents (30)

La repressió franquista fou un fenomen transversal. Afectà tots els àmbits de l’existència humana per mitjà d’un conjunt de jurisdiccions especials que s’afegien a la jurisdicció militar: la llei de Responsabilitats Polítiques, el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, les juntes de depuració laboral, les comissions de confiscació de béns, etc. Les persones privades de llibertat podien ser perseguides alhora per una, dues o tres jurisdiccions diferents i veure’s submergides en una teranyina de causes. Podien contemplar, per tant, com el cercle s’estrenyia no tan sols al voltant d’elles mateixes, sinó també al voltant dels respectius entorns familiars. Ser germà, fill, cosí o nebot d’un roig podia comportar represàlies econòmiques i laborals, en  el marc d’una persecució paral·lela, de caràcter exemplaritzant, que podia tenia tenir com a conseqüències l’espoliació dels propis béns i la inhabilitació de càrrecs, entre d’altres. L’etiqueta de malos antecedentes familiares s’aplicà fins i tot a persones de bona conducta moral.  D’altra banda, el viacrucis dels condemnats no finalitzava amb l’obtenció de la llibertat. Els antecedents penals, el fet de formar part del registre de penados y rebeldes, els fitxers d’inhabilitació professional i altres instruments feien que, a la pràctica, els resultés impossible recuperar les respectives vides anteriors, la qual cosa els condemnava, de facto, a continuar sent éssers aïllats. En altres paraules: res no tornaria a ser com abans.

Tal com expliquen Gutmaro Gómez i Jorge Marco, el règim franquista no perseguia pas la reinserció del delinqüent, sinó la seva conversió. Una densa xarxa formada per les autoritats civils, religioses, la justícia militar i la policia política van aconseguir allò que ha estat anomenat la segona mort de la generació que durant la Segona República i la Guerra Civil havia protagonitzat una mobilització social sense precedents. Una barreja de controls, sancions i xantatges de tota mena tenien com a objectiu aïllar no tan sols l'individu, sinó també el seu entorn familiar. La repressió, doncs, no es limità a exterminar els qui es van resistir al cop d'estat i a empresonar mig milió de persones en camps, presons, batallons i colònies. També forçà a l'exili mig milió de persones més, destituí més de tres-cents mil empleats públics, expropià béns, imposà sancions econòmiques a milers de ciutadans i coaccionà els comportaments de la immensa majoria.

En paraules de Santiago Vega Sombría, la implantació del franquisme es féu sobre la base de l'ús de la violència en les seves múltiples formes: repressió penal, administrativa i econòmica, a més de la repressió formal, que inclogué tots els mitjans de coacció per aconseguir l'assentiment de la població. Per exemple, la llei de 25 d’agost de 1939, de la Jefatura del Estado, restringia totes les oposicions i concursos i reservava el 80 per cent de les places a persones del bàndol nacional (mutilats, oficials provisionals, excombatents, excaptius, orfes de víctimes dels rojos...). Els vençuts quedaven exclosos de la funció pública. Per si no n’hi havia prou, les empreses privades també estaven obligades a destinar el mateix percentatge de llocs de treball a excombatents i persones addictes al règim. Això fou aprofitat per desprendre’s sense problemes d’aquells elements que consideressin indesitjables, els quals passaven a formar part de veritables llistes negres. En expressió de Pelai Pagès, “molts sospitosos de republicanisme van ser condemnats a un autèntic pacte de la fam”. Paral·lelament, d’acord amb les anomenades penes accessòries, durant un temps els penats tingueren limitats determinats drets elementals, que els impedien exercir professions liberals o legalitzar operacions de compravenda.

A remolc de les transformacions socials i econòmiques i de l’evolució exterior, la repressió experimentà canvis i passà per diferents fases, que comportaren un progressiu alleujament de les pràctiques més cruels i arbitràries. Aquesta, però, no fou un fenomen conjuntural, propi dels primers anys de la postguerra: depuracions, expropiacions i consells de guerra perduraren fins als anys seixanta. La repressió fou, per tant, un fenomen estructural, de llarga durada, que pervisqué fins i tot més enllà de la mort del dictador.