Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

• Documents de consells de guerra (76)

• Alguns procediments sumaríssims (168)

• Les condemnes a mort: la privació del dret a existir (246)

• Sentències del Tribunal de Orden Público (TOP) (12)

El 28 de juliol de 1936 la Junta de Burgos va decretar la llei marcial a tot el territori. Es proclamava així l’hegemonia de la jurisdicció militar per sobre de l’ordinària. Caldria esperar al juliol de 1948 -quan ja feia dos anys que Europa havia vençut el nazisme i el feixisme- perquè fos derogat l’estat de guerra.
 
La maquinària repressiva es va recolzar, per tant, en la jurisdicció castrense, encarregada de perseguir i condemnar els enemics de la Pàtria per mitjà dels consells de guerra. Delictes de l’àmbit civil caigueren dins l’esfera del Codi de Justícia Militar. Un seguit de reformes legals va eixamplar el contingut del delicte de rebel·lió, que passà a incloure un ampli ventall de variants. Podia ser considerat rebel no tan sols tothom qui estigués implicat en accions armades (com els qui van lluitar a les files de l’exèrcit de la República), sinó també tothom  qui escampés notícies considerades falses i tendencioses, i tothom qui participés en reunions, conferències o manifestacions públiques sense permís de l’autoritat.

Gràcies a aquesta aberració jurídica –que ha estat anomenada la justícia al revés- accions que eren completament legals quan es van realitzar (afiliar-se a determinats partits i sindicats, fer ús dels drets de reunió i associació i mostrar-se a favor del govern legítim, contra l’intent de cop d’estat) van ser considerades delictives. Un simple comentari en un cafè, una discussió o un insult podien desembocar en consells de guerra, com de fet va succeir.

El nou aparell de justícia serví per legitimar la repressió: es donava cobertura jurídica al terror, passant d’aquesta manera de l’anomenat terror calent -propi d’una situació de guerra- al terror legal i als assassinats normativitzats.

Per desplegar aquesta repressió legal, es crearen auditories de guerra a cada regió militar i jutjats especialitzats a cada capital de província i a ciutats d’una certa importància, com fou el cas de Manresa. En una primera etapa, aquests jutjats es veieren col·lapsats davant l’allau de sumaris que hagueren de resoldre, arran dels centenars de milers de detencions practicades.

Els procediments preferits foren el sumaríssim i el sumaríssim d’urgència, que eren els que menys garanties processals oferien i que havien estat concebuts inicialment per a delictes lleus. En  els procediments d’urgència ni tan sols es llegien les acusacions als processats.

Els tribunals militars –permanents o ambulants- eren formats per un president, tres vocals, un ponent, un fiscal i un defensor. Llevat d’alguna excepció, tots ells eren militars. En alguns casos, es tractava de persones sense pràcticament formació jurídica. El defensor –que habitualment es limitava a exercir un paper simbòlic- acostumava a ser l’oficial de menys graduació: un tinent o un alferes.

El camí que portà desenes milers de persones a ser jutjades en consells de guerra s’iniciava amb la pràctica de diligències prèvies, per mitjà de les quals s’investigava els sospitosos de rebel·lió. Si el jutge instructor -també militar- considerava que hi havia indicis de delicte, les diligències desembocaven en un sumari. Tot podia començar per la denúncia d’un particular –emparat sovint en l’anonimat-, com també per les actuacions fetes d'ofici per la policia o la Guàrdia Civil, que podien detenir els sospitosos per temps indefinit, sense proporcionar-los assistència jurídica. El procés també es podia engegar a partir dels informes demanats des dels camps de concentració, on els presoners de guerra estaven pendents de ser classificats d’acord amb els seus antecedents polítics.

El procediment –que incloïa sovint la pràctica de tortures per obtenir confessions dels encartats- constava de dues fases: el sumari i el plenari. A la primera –de caràcter secret-, el jutge prenia declaració als testimonis i ratificava la denúncia. També demanava informes de conducta a l’alcalde, la Guàrdia Civil, la Falange i, si s’esqueia, al capellà. Aquests informes –que tenien valor de prova i es consideraven inqüestionables- s’adjuntaven al sumari, que incorporava també una declaració indagatòria del processat, un auto resumen –que exposava les conclusions i era com un avenç de la sentència- i la interlocutòria de processament. Llevat d’excepcions, els consells de guerra no realitzaven labors probatòries. Basaven les seves estimacions en les informacions esbiaixades recollides als informes, en què importava qui era l’acusat, més que no pas allò que aquest havia fet.

Un cop conclòs, s’enviava el sumari a l’auditor de guerra, que decidia si calia ampliar-lo amb noves informacions, si era sobresegut –provisionalment o definitivament-, o si la causa tirava endavant i s’elevava a plenari. Si aquest era el cas, es nomenava el president del tribunal, el fiscal i el defensor. Molt sovint, aquest últim només disposava d’una a tres hores per preparar la seva intervenció, un cop tenia accés a la documentació processal. Aquest fet, a la pràctica, impedia la presentació de testimonis i proves a favor de l’acusat, que quedava en una situació de total indefensió.

En un primer moment, els denunciats eren detinguts a la presó del partit judicial. Més endavant, quan la denúncia era definitiva i es confirmava el processament, eren traslladats a Barcelona, a la presó provincial.

La fase de plenari començava amb la vista pròpiament dita, que tenia caràcter d’audiència pública. La sessió -que no acostumava a durar més d’una hora- incloïa la lectura de l’auto resumen. En la seva intervenció –farcida sovint de retòrica patriotera i exposada amb to agressiu- el fiscal no solia incidir gaire en el presumpte delicte comès pel processat, sinó que posava èmfasi en els seus antecedents polítics i socials i en la graduació assolida a l’ejército rojo, si era el cas. El defensor es limitava a demanar clemència per al seu patrocinat, per a qui sol·licitava la pena immediatament inferior a la que demanava el fiscal. Abans de finalitzar la vista, de vegades es permetia parlar al processat. En un ambient de tensió emocional i d’hostilitat, aquest amb prou feines aconseguia articular paraula. Si aprofitava l’ocasió per defensar la seva actuació o denunciar tortures durant els interrogatoris, immediatament era interromput pel president. Un cop finalitzada la vista, tenia lloc la deliberació del tribunal, que podia quedar enllestida en qüestió de minuts. Un cop dictada la sentència, per ser ferma havia de rebre el vistiplau de l’auditor de guerra. En cas de discrepàncies, l’última decisió corresponia al Consejo Supremo de Justicia Militar. Tret de casos excepcionals, les sentències no admetien recursos. Si no es contraindicava explícitament, la pena es podia commutar per la immediatament inferior. Si la sentència era de mort, havia de rebre l’enterado del Caudillo. Quan aquest arribava, l’auditor ordenava els tràmits per a l’execució.

La gravetat de la condemna depenia del tipus de delicte:

1. incitación i excitación a la rebelión: entre dos i sis anys;
2. auxilio a la rebelión: entre sis i dotze anys;
3. adhesión a la rebelión: entre dotze i vint anys;
4. rebelión i rebelión militar: entre vint i trenta anys o pena de mort.

Malgrat aquesta tipologia, els tribunals actuaren amb total arbitrarietat respecte als fets que van jutjar, tal com mostra la disparitat de condemnes per casos similars. Per tant, pesava més l’ànim del tribunal, el clima de revenja i la pressió ambiental del moment, que no pas l’anàlisi dels fets en si mateixos.

A tot plegat, cal afegir-hi una pràctica que contribuí a distorsionar encara més el funcionament del sistema: els anomenats sumaris acumulats o col·lectius. Es tractava de procediments en massa, en un mateix judici, contra una vintena o més d’acusats, que no tenien res a veure entre si. Tots ells eren ventilats en una mateixa causa i amb una única sentència.

No ha de sorprendre, doncs, que els consells de guerra siguin globalment considerats una farsa jurídica, destinada a disfressar, sota una aparença de justícia legal, la repressió política.
 

El Tribunal de Orden Público (TOP)

A partir de desembre de 1963, la repressió política es va canalitzar a través del Tribunal de Orden Público (TOP), que passà a assumir la major part dels casos que fins aleshores eren competència de la jurisdicció militar. Aquesta va conservar la persecució dels delictes qualificats com a terrorisme. El TOP fou des d’aleshores la instància encarregada de reprimir no tan sols qualsevol activitat política o sindical d’oposició, sinó també qualsevol discrepància. Amb la seva creació, el règim va tractar de “civilitzar” la repressió de cara a l’exterior, traient-la de l’àmbit militar.

Aquesta nova jurisdicció especial era formada pel Juzgado de Orden Público (JOP), que instruïa el sumari, i pel Tribunal de Orden Público pròpiament dit (TOP), que dictava sentència un cop fet el judici. A final de 1972, arran de l’augment del nombre de causes, s’hagué de crear un segon jutjat i es duplicà la plantilla de magistrats del TOP.

El funcionament del TOP –amb seu a Madrid- diferia poc dels consells de guerra. Els jutges no eren castrenses i els processats podien triar l’advocat defensor. Les investigacions i detencions eren competència de la Brigada-Político Social. Es tractava d’un cos especial -que depenia directament del governador civil i del ministeri de Governació-, enquadrat formalment a la Policia Armada, però del qual també podien formar part guàrdies civils. En sintonia amb els sectors socials addictes al règim i a l’empara de la llei i el sistema judicial, realitzava seguiments, escoltes telefòniques, escorcolls, controlava la correspondència privada, confiscava béns, efectuava detencions indefinides i practicava tortures físiques i psicològiques abans que els detinguts fossin posats a disposició judicial.

Els atestats policials començaven amb la declaració del detingut –obtinguda, si calia, amb agressions físiques i amenaces- que solia ser autoinculpatòria. Completaven les diligències els antecedents policials, un informe de conducta pública i les proves intervingudes. El jutge d’instrucció del lloc on havien succeït els fets prenia la primera declaració i decidia si calia dictar presó provisional. Posteriorment el jutge d’instrucció s’inhibia a favor del JOP, que tenia competència a tot el territori de l’estat. Les sentències del TOP podien consistir en penes de presó o en sancions econòmiques. En aquest darrer cas, les multes no abonades comportaven presó.

La major part dels delictes tipificats pel TOP eren contra la seguridad interior per asociación ilícita o propapaganda ilegal, relatius a activitats que avui estan emparades pels drets i llibertats democràtiques.

Al darrer tram del franquisme, algunes de les sentències del TOP foren el resultat de redades i operacions de la Brigada Político-Social contra partits polítics i sindicats clandestins (PSUC, CC OO) i també contra moviments estudiantils i nacionalistes.  En  el cas concret de la Catalunya central, destaquen les detencions d’almenys 25 militants antifranquistes de Manresa i Berga l’octubre de 1975, que comportaren el desmantellament d’una bona part del comitè local del PSUC i del seu aparell de propaganda. (Vegeu web Les últimes detencions del franquisme a Manresa).

Després d’haver incoat més de 22.500 procediments, el TOP va ser suprimit el gener de 1977, amb la llei de la Reforma Política i la creació de l’Audiencia Nacional.