Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

• Documents (246)

En no pocs casos, el delicte de rebel·lió o rebel·lió militar comportà l’aplicació de la pena de mort. Els darrers càlculs estimen que un total aproximat de 50.000 persones van ser executades després de la guerra, una bona part en aplicació de sentències derivades de consells de guerra. Entre elles, 41 havien nascut o residit a la capital del Bages. Aquest subapartat segueix el rastre documental d’alguns dels manresans afusellats pel franquisme.

L’anàlisi d’aquesta documentació permet observar alguns dels passos que seguia el procediment que culminava amb la privació del dret a existir. Un cop emesa la sentència, era aprovada per l’auditor de guerra i notificada al quarter general del Generalísimo. Després que aquest hi donés el visitplau (el famós enterado), l’auditor encarregava els darrers tràmits administratius i fixava la data i l’hora d’execució. El governador o comandant militar designava la força que havia de formar el piquet d'execució (sovint, la Guàrdia Civil). Es comunicava al director de la presó que preparés l'entrada del reu en capella, per lliurar-lo després a la força armada. S’avisava també el capellà castrense, perquè designés un sacerdot (normalment, el de la mateixa presó) per assistir espiritualment el condemnat. El reu, que ja havia estat aïllat, n’era informat unes hores abans. El secretari llegia la sentència en presència seva i d’alguns testimonis. Tot seguit, se li feia firmar la diligència de notificació. En molts casos –en un darrer gest- el condemnat s’hi negava. No hi havia cap procediment oficial per avisar els familiars. Paral·lelament, es nomenava un metge militar per certificar la mort, s’encarregava el taüt i es gestionava el transport del cos al cementiri. Un  cop executada la sentència, el cos rebia sepultura (normalment, al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc) i es tramitava l'expedient d'enterrament, del qual s’incloïa còpia al sumari. La mort era inscrita a l'oficina del Registre Civil, on es feia constar una hemorràgia interna com a causa del decés.

Entre la documentació recollida, destaca el cas d’Antoni Munill Cueva, de qui es poden veure les cartes que va escriure des de la presó. Del seu puny i lletra, explica al seu pare que no té roba per canviar-se i que pateix fred i misèria. També li expressa que se sent abandonat per la seva dona, de qui no vol saber res. Davant la imminència del consell de guerra, demana als seus familiars que facin gestions a favor seu. “Sembla que tothom fugi de mi com de la pesta”, diu desenganyat davant l’oblit de què se sent víctima per part de familiars i amics.

Documents

Josep Casasayas Rebordosa
Josep Cayuela Cayuela
Narcís i Lluís Iglésias Bosch
Pere Iglésias Bosch
Ramon Jordana Sucarrats
Ceferí Llop Estupiñà
Isidre Majó Viñas
Antoni Munill Cueva
Marià Riera Arola
Joan Vilaseca Vilatimó
Altres