Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Carta de Carles Cardó"

Lausanne, 19-III-41

Sr. Jaume Creus

Marsella

Estimat amic:

Comprenc la vostra gran pena, com vós compreneu la meva. En aquest cas, és literalment exacta aquella expressió tan banal: us acompanyo en el sentiment. Però podeu creure que, ni que jo no em trobés en el mateix cas, la frase no seria banal en els meus llavis.

Als qui tenim la sort immensa de creure, no ens manquen, però, conhorts molt positius, molt certs i molt esperançadors. Diu la nostra Litúrgia que davant de Déu totes les coses viuen. ¡Quant més les persones, i les persones que, com les dues que plorem, havien estat senyalades amb el signe de la fe i de les bones obres! El mateix Jesús, Veritat eterna, digué, parlant dels antics Patriarques, morts en aparença des de milers d’anys, que el Déu d’Abraham i d’Isaac i de Jacob, no és un Déu de morts, sinó de vivents. La mort, doncs, dins la nostra Religió, no existeix. La vostra mare viu, si us veu, i us acompanya en la vostra pena multiplicada, molt més que abans de morir, molt més i tot que quan vós vivíeu a la mateixa casa amb ella. Que la vostra fe us la faci sentir, com no dubto, i el consol serà exquisit i us compensarà amb escreix de l’esquinçada dolorosa del seu traspàs.

I aquesta dolça confiança, voldria que l’estenguéssiu també a les altres coses que us afligeixen, també com a mi. Les coses van per bons camins, i tard o d’hora, més d’hora que no tard, ens retrobarem en una terra lliure on, però, hem de procurar per tots els mitjans arrelar ben fort la llei de Crist i en aquells que no tinguin, com nosaltres, la sort de professar-la (malgrat les defallences d’alguns representants indignes que no representen més que a ells mateixos), el sentit civil i civilitzador de la tolerància basada en l’amor comú a la Pàtria màrtir.

La religió sentida pregonament és sempre una evasió, l’única veritable, l’única que abasta a consolar de totes les penes; però més que mai ho és quan la tribulació ens fibla cor endins. No tenir-ne en aquestes circumstàncies és una esfondrada pitjor que totes les altres, és entenebrir les altres penes i tornar-les completament inguaribles. Als qui Déu ens ha fet la gran gràcia de creure, serveixi’ns almenys la tribulació per a avivar la fe i convertir-la en el centre de tota la nostra vida interior i exterior.

No cal dir que prego pel repòs etern de l’ànima beneïda el traspàs de la qual ploreu i que us prego de creure en els millors sentiments de germanor i amistat en Crist del vostre afectíssim

Carles Cardó Sanjoan