Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a la pàgina "La carta de Joan Alavedra a Rafael Moragas…"

 “EL FET DEL DIA”

Prades, 9 de juny de 1941.

Sr. Rafel Moragas

Montpeller

Estimat amic, 

Espaiem tant les lletres, en un temps tan revolt, que quan hom agafa la ploma per adreçar-se a un vell amic, a vegades és assaltat pel dubte de si, a través de totes les vicissituds i complicacions d’aquesta lluita, aquest amic ha anat seguint pels nostres mateixos camins de convicció i respira el mateix clima moral que habitem nosaltres.

Aquest dubte, però, s’esvaeix quan –com passa ara− la lletra va d’un catalanista a un altre. Mira si hem d’estar reconeguts a la gràcia de posseir aquest sentiment! Amb el seu pes de realitat natural ens manté ancorats a unes veritats essencials i immutables i amb les seves ales d’ideal inassolit ens orienta, com una brúixola, cap a tot allò que, en aquesta Europa de realitzacions grolleres, alena encara cap a una aspiració pura.

És de catalanisme, justament, que et vull parlar. I no pas de teories ni d’un fet ressonant, però sí d’un fet significatiu, per bé que transcorregut en la quasi intimitat d’una petita vila. Significatiu i alliçonador. Revelador d’una nova política que és, potser, la que haurem de seguir. I, en aquest sentit, una obra mestra.

Es tracta de l’homenatge que Prada ha tributat a Pau Casals. El concert és, ara, una cosa apart. Parlem de l’acte! Imagina’t un Ajuntament de dreta, constituït sota l’impuls de la nova política oficial, presidit per un Ex-Comandant de la Guàrdia, recolzat per un Ex-Governador de Colònies, i un Notari que és, a la vegada, President de la Legió –secció de Prada−. Difícilment trobaries en tot França un Ajuntament tan representatiu del moment que vivim. Doncs bé: aquest Ajuntament es troba en què hi ha el Mestre a Prada i amb què el Mestre dóna concerts a profit d’obres benèfiques franceses. Ve de seguida a saludar-lo i insinua el desig de què el Mestre “prengui part” a un festival a profit de les obres de beneficència de la Legió Local. No gosen, d’una banda, demanar-li tota una sessió. Temen, per [l’]altra, que tot un concert de cel·lo de la gran qualitat dels de Casals sigui excessiu per al públic, poc preparat, de Prada... Comencen les converses. Primerament, cal convènce’ls que el Mestre, fins i tot a Prada, ha d’anar sol. Segona, persuadir-los que la gent, per senzilla que sigui, no solament ho entendrà sinó que s’hi emocionarà. Tercera, demostrar-los que dessota aquesta oficialitat espanyola (per la nostra part) i francesa (per la d’ells) hi ha el mateix sentiment de catalanitat (el Mestre, més tard, en el discurs de recepció de l’Ajuntament, arribà a dir “la mateixa raça”). Quarta, aclarir-los que aquest concepte polític del “roig” i el “blanc” tan en voga és arbitrari i que els “blancs” són, almenys, tan perillosos com els “rojos” per a la gent normal i civilitzada com ells i nosaltres. Que només hi ha un concepte universal d’humanitat, llibertat i civilització perseguit a tot arreu del món per una banda d’energúmens que a cada país agafa noms diferents... Tot això és dit amb naturalitat, amb cordialitat, recolzat per una actuació i una conducta, i sense cap ànim de fer política, ja des de la primera conversa. Després d’aquesta en vénen, naturalment, d’altres. Converses assossegades, extenses, que van aclarint cada vegada més tots els punts. Resultat? Admès, ja des del primer moment, que només tocarà el Mestre. Admesos els preus alts (100 frs. 50 frs. 30 frs. 20 frs.) que donaran ingressos crescuts i categoria a l’acte. Desfets tots els malentesos. Tant, que l’Alcalde de Prada decideix proposar al Consistori que Casals, el mateix dia del concert, sigui nomenat “ciutadà d’Honor de la Vila de Prada” (pensa que no solament és un estranger –i el que això representa en aquest moment−, sinó que és un “espanyol” que manté, amb el seu allunyament, una protesta contra les coses d’allà baix)... Aleshores, comença la segona tanda de converses per a preparar minuciosament l’acte. Hi haurà recepció a l’Ajuntament. Els “Compagnons” formaran a la Plaça i es quadraran quan passi el Mestre. A la recepció hi assistirà la Legió en ple, amb el seu President, [el] General Galy. L’acord municipal, que serà pres per unanimitat, constarà en el “Llibre d’Or” de la Vila, restaurat per aquesta solemnitat. (Hom pinta la façana de l’Alcaldia. Hom decora el Saló de Sessions). Qui parlarà a la recepció? L’Alcalde, el General i el Mestre. Hi haurà, després, Vi d’Honor. I, a la tarda, el concert. Es tocaran els Himnes? Quins? Naturalment, “La Marsellesa”. I l’Himne Espanyol? Perquè ells volen, de totes passades, tocar l’Himne Espanyol... Espanya és una nació amiga. Quina qüestió tan delicada! Pensa que som molt a prop del Consolat de Perpinyà. Que el Mestre ha tocat recentment i per al seu propi voler als funerals que, a Perpinyà, s’ha dit per a l’ànima d’Alfons XIII, el seu amic i fill de la seva protectora, i que el Cònsol el felicità personalment. L’Himne Espanyol? Quin és, l’Himne Espanyol? La “Marxa Real”, que és el que toquen, no; perquè el Govern que hi ha a Espanya no és monàrquic i aquest és l’Himne de la Monarquia. “Cara al Sol” és l’Himne d’un partit. No hi ha himne espanyol; no pot haver-hi, per ara, Himne Espanyol... Et detallo això perquè vegis les dificultats que hagueren de sortejar-se. 

I bé; l’acte arribà. Els “Compagnons”, a la plaça, es quadraren al pas del Mestre. L’Alcalde, a la porta, li donà la benvinguda i el conduí al Saló de Sessions. Allí, amb la Legió formada i amb la presidència del General Galy, del Sub-Prefecte, d’un Coronel, etc. –de totes les autoritats del Departament−, l’alcalde digué els mèrits de Casals, l’honor de Prada en hostatjar-lo, i li comunicà com, per unanimitat, havia estat nomenat “Ciutadà d’Honor de la Vila”. El General, després, parlà en el mateix sentit i insistí encara més en un aspecte “rossellonès” que havia ja apuntat en el discurs de l’Alcalde... I, aleshores, s’alçà el Mestre i començaren les grans emocions de la diada, el coronament magnífic i natural de totes les converses d’aquells dies...

- “Per què em feu aquest honor?”, els digué amb veu emocionada i íntima enmig d’un silenci expectant; -“Per què em plau tant de rebre’l? Jo us ho explicaré”. I, aleshores, amb paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d’emoció, els digué que, dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El Cant dels Ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquell instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no poguent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua i la mateixa raça...”.

No pots imaginar-te, estimat amic, l’efecte que produïren aquestes paraules, dites en el to que sapigué dir-les el Mestre. Tothom plorava... Com en aquells moments sublims que tenia el Nostre Macià, tothom li deia, commòs, que era un gran orador, justament perquè havia prescindit de l’oratòria... Després, vingué el Vi d’Honor a la terrassa d’un jardí guarnida de banderes franceses que presidia, alta i sola, una bandera catalana. Que n’hauria semblat, de subversiu, aquest acte, sense la naturalitat que hi sapigué donar el Mestre...! Encara aquí es repetiren els discursos –més breus−, encara aquí el Mestre tingué ocasió de dir uns mots en el mateix to, que foren coronats per uns hurras corejats per tothom a peu dret, copa a la mà.

“Hurra pel Mestre Casals!”

“Hurra pel Marechal Petain!”

“Hurra per la França!”

I a la tarda, al concert, hi havia “El Cant dels Ocells”, cançó popular catalana, al programa. Aquest cant flotava de tot el dia pel cel de Prada. Tot el sentiment s’havia congregat al seu entorn. La seva música, sense encara haver estat expressada, ja havia produït al matí, només evocada pel Mestre, el miracle de fer-nos sentir germans. A nosaltres, el sol nom ens desvetllava totes les enyorances. Però a ells, tocada pel Mestre, els havia de fer ressuscitar a un món nou. I fou així. Quan, després del silenci greu que precedí el primer cop d’arquet, Casals començà a tocar; quan, en aquella sala magnífica de gent de Perpinyà, de Mont-Lluís, de Font-Romeu, d’Illa, de Prada..., de gent que havia arribat en autocars col·lectius i deien: “Sembla que anem a Bayreuth”; quan, en aquella sala plena de catalans de la nostra Catalunya, també de refugiats espanyols –nois castellans de Companyies de Treball que havien demanat festa i es gastaven, amb els 20 francs de l’entrada més econòmica −40 dies de jornal!− el tabac de tants dies i la possibilitat d’adquirir un xic de sobrealimentació, tan necessària; quan, en aquella sala, dic, ja sensibilitzada pel que havien sentit de Beethoven i de Couperin, de Schubert i de Bo[c]cherini, ja imposada per aquella suprema dignitat que infon a tots els actes la sola presència del Mestre; quan, en aquella sala, s’alça, puríssima, com elevant-se d’un abim de tristesa, la melodia del “Cant dels Ocells; quan, lenta i emocionada, ascendia com amb els ulls plens de llàgrimes... bona, però, d’una bondat absoluta i aconsoladora, cap a la fita serena de tot el nostre sentiment, nosaltres ploràvem, tots, la pàtria momentàniament perduda i que ens somreia amb tanta tristesa des de l’enyorança d’aquella cançó... Però ells ploraven –ploraven, també− però, oh, alegria: per la pàtria retrobada...

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Quan ara penso en el passat, veig que molts dels actes que en dèiem allà baix “d’afirmació catalanista” tenien la virtut d’irritar altres catalanistes; i és que, a vegades, encegats per les lluites de partit, hi posàvem un no sé què de provocació. El dia del concert del Mestre vaig assistir a un acte magistral d’afirmació catalana pura, que serà perdurable en el cor de tots. Tot se publicarà a casa nostra algun dia. Entretant, m’ha semblat que tenia el deure de comunicar-ho als amics i que el saber-ho potser enfortiria més les teves esperances.

Joan Alavedra