Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a la pàgina "Les 7 missives inèdites de Joan Alavedra"

Les felicitacions de cap d’any i el desig de retorn a Catalunya

De Joan Alavedra a Jaume Creus

ANY 1941

“Feliç Any Nou! I que siga ben favorable a les llibertats de la nostra estimada Catalunya”. (29/12/1940)

ANY 1944

“Bon Nadal i bon Cap d’Any! I que aquest 1944 que anem a començar tan esperançats vegi el recobrament de la nostra estimada Catalunya! (Nadal del 1943)

ANY 1945

“... us agraeixo els bons desigs d’un Bon Any Nou. Jo també voldria que fos per a vós i els vostres de gran prosperitat i que portés la tan desitjada llibertat a la nostra estimada Catalunya. Després de tres setmanes de neu, avui brilla el sol a Prades. Després de tants anys de foscor, que el 1945 sigui radiant de claror per a la nostra malaurada pàtria”. (17/1/945)

ANY 1946

“Jo també, estimat Creus, us desitjo un bon Any Nou i em sembla segur que aquest 1946 serà el del retorn, amb dignitat, a casa nostra. Que tinguem seny, i que sapiguem posar i fer posar els interessos sagrats de Catalunya pel damunt de tot! Una bona abraçada del vostre”.

De Jaume Creus a Joan Alavedra

ANY 1944

“Verdaderament, aquest 44 tothom el comença amb una gran esperança; jo també en vui tindre, però me manca el convenciment, la certesa de moltes coses, i veig el cel encara tan i tan negre... En fi, creieu-me que tot anirà bé, que podrem tornar a la nostra estimada i única Pàtria, Catalunya, més o menys alliberada...”. (29/12/1943)

L’opinió de Joan Alavedra sobre el futur de Catalunya

(carta a Jaume Creus. 18/5/1945)

“...malauradament, Macià, amb el seu coratge, la seva autoritat i la seva visió política, no és ja entre nosaltres i jo no veig qui el pugui substituir. I, no obstant, cal que Catalunya visqui i que torni a afirmar resoltament els seus drets sobirans”.

“Hi ha entre els exiliats una petita crisi de catalanisme, perquè tothom està ficat fins a les orelles dintre el fang dels partits. Però cal que els que posem Catalunya per davant de tot, i només pensem en Ella, no defallim i proclamem ben fermament la nostra fe”.

“La darrera manifestació que n’hem fet a Perpinyà ha estat grandiosa. Jo mateix vaig congregar els catalans per ràdio –en català, naturalment!− des de Ràdio Perpinyà, i tots darrera la bandera barrada anàrem a cantar “Els Segadors” a l’alcaldia, davant l’Ajuntament en ple, que ens rebé amb la bandera de la vila de Perpinyà, i que abraçà la nostra bandera nacional. I en el meu discurs vaig dir –entre altres coses− que Catalunya –que fou la primera en lluitar contra el feixisme− espera... L’Alcalde, Sr. Mercader, m’abraçà i em besà, plorant, davant de tots els compatriotes”.

L’homenatge a Pau Casals a Prada del Conflent

(Carta de Joan Alavedra a Rafel Moragas (9/6/1941), de la qual envià còpia a Jaume Creus)

“...l’Alcalde de Prada decideix proposar al Consistori que Casals, el mateix dia del concert, sigui nomenat “ciutadà d’Honor de la Vila de Prada” (pensa que no solament és un estranger –i el que això representa en aquest moment−, sinó que és un “espanyol” que manté, amb el seu allunyament, una protesta contra les coses d’allà baix)...”

“I, aleshores, s’alçà el Mestre i començaren les grans emocions de la diada, el coronament magnífic i natural de totes les converses d’aquells dies...”

- “Per què em feu aquest honor?”, els digué amb veu emocionada i íntima enmig d’un silenci expectant; -“Per què em plau tant de rebre’l? Jo us ho explicaré”. I, aleshores, amb paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d’emoció, els digué que, dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El Cant dels Ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquell instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no poguent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua i la mateixa raça...”.

No pots imaginar-te, estimat amic, l’efecte que produïren aquestes paraules, dites en el to que sapigué dir-les el Mestre. Tothom plorava... Com en aquells moments sublims que tenia el Nostre Macià, tothom li deia, commòs, que era un gran orador, justament perquè havia prescindit de l’oratòria...”

“I a la tarda, al concert, hi havia “El Cant dels Ocells”, cançó popular catalana, al programa. Aquest cant flotava de tot el dia pel cel de Prada. Tot el sentiment s’havia congregat al seu entorn. La seva música, sense encara haver estat expressada, ja havia produït al matí, només evocada pel Mestre, el miracle de fer-nos sentir germans. A nosaltres, el sol nom ens desvetllava totes les enyorances. Però a ells, tocada pel Mestre, els havia de fer ressuscitar a un món nou. I fou així. Quan, després del silenci greu que precedí el primer cop d’arquet, Casals començà a tocar... quan, en aquella sala, s’alça, puríssima, com elevant-se d’un abim de tristesa, la melodia del “Cant dels Ocells; quan, lenta i emocionada, ascendia com amb els ulls plens de llàgrimes... bona, però, d’una bondat absoluta i aconsoladora, cap a la fita serena de tot el nostre sentiment, nosaltres ploràvem, tots, la pàtria momentàniament perduda i que ens somreia amb tanta tristesa des de l’enyorança d’aquella cançó... Però ells ploraven –ploraven, també− però, oh, alegria: per la pàtria retrobada...

“El dia del concert del Mestre vaig assistir a un acte magistral d’afirmació catalana pura, que serà perdurable en el cor de tots”.